Al darrere d'aquesta intervenció hi ha el lideratge de França i no el dels EUA. Primer, perquè tot i que a l'OPEP, Gaddafi té un pes rellevant; Líbia només produeix el 2% del petroli mundial. Això no vol dir, que per EUA sigui una “qüestió menor” tot el que està succeint al mòn àrab. Ara bé, aquest és majoritàriament venut a França i no a EUA. Segon, perquè l'Administració nord americana al no comerciar sobre el petroli si que li interessa donar suport per controlar-ne el seu preu a nivell d'OPEP països productors de petroli, la majoria subdesenvolupats). I per últim, perquè és França qui ha venut més armes al règim libi i és doncs qui ha de decidir el canvi de posicionament envers el dictador i com vaig comentar en l'anterior article ja ho ha fet reconeixent els rebels com a “govern legítim”, la qual cosa només ha fet també en un altre cas, també en l'actualitat: a Costa de Marfil on la seva influència està ajudant a crear més violència al país. És una qüestió econòmica i neocolonial.

Tot i això als EUA li preocupen les manifestacions de milers d'àrabs contra les dictadures, teocràcies i famílies corruptes que governen els seus països. Sap perfectament que amb un procés democràtic, el control d'Occident sobre els recursos del món àrab podria ser més difícil. I és per això que vol intervenir, armant als rebels -alguns dels quals- ho reclamem. No tots, ja que els líders rebels provenen de zones tribals i realitats ben diferents amb interessos força contraposats. No és el mateix, l'interès personal polític del líder rebel, ex ministre de Gaddafi, que el d'un grup de joves demòcrates que busquen fer fora del país la família Gaddafi per haver estat uns lladres i uns repressors.

Aquest ex ministre de Justícia, Mohamed Abud al-Djeleil, ex pro-Gaddafi, és el peó (titella) que ha col·locat EUA i França en el Consell Nacional Libi de Transició (CNLT). Aquest consell muntat a l'inici de la sublevació d'algunes zones tribals de Líbia i de manifestants demòcrates, ara està liderat per un “reconvertit a última hora”. Això, doncs, pinta malament. És molt semblant al que està succeint a Egipte, on l'Exèrcit es va posar “al costat del poble” per tal de controlar la situació i “canviar-ho tot per no canviar res” (a nivell dels interessos dels grans capitalistes del món). Aquesta és la realitat que jo estic observant a mida que em vaig informant més sobre la guerra civil a Líbia. Els manifestants pacífics i demòcrates veuen com Occident i alguns líders opositors estan “tutelant el procés”.

Tot això m'ho pregunto arran del que va expressar en un article el prestigiós periodista Ignacio Escolar: “Qui posarem després de Gaddafi? A un altre tirà que farà el mateix? Qui són aquests rebels que França ja considera govern legítim? Per què Líbia i no Bahrein? Serà efectiva la intervenció armada o provocarà més sang? I sobretot, quines alternatives hi ha?”

Sobre les alternatives diplomàtiques ja en vaig parlar. L'ALBA liderada pel Govern de Veneçuela va demanar mediar en el conflicte a nivell de Nacions Unides. La família de Gaddafi -perquè el problema és “el clan” i no només el líder libi- primer demanava sortir del país sense que Gaddafi fos condemnat per cap tribunal internacional. L'amnistia a canvi de mantenir els diners als bancs europeus i la llibertat. Ara mateix, estan acceptant dur a terme eleccions democràtiques si Gaddafi es pot presentar. Caldria doncs, observadors internacionals perquè el vot fos secret i lliure. Cap resposta per part de l'OTAN, EUA i França. Tampoc es parla de cap embargament d'armes. A les zones rebels, sobretot Bengasi, és on hi ha gas i petroli: aquesta és la prioritat.

El que està clar és el trist paper d'Espanya aportant 500 militars de l'Exèrcit de l'Aire i de l'Armada. Espanya intervé en una guerra on no només es bombardegen els antiaeris o zones militars del Govern libi, sinó zones molt properes als civils, com comentava un periodista de Tele Sur, Jordán Rodríguez, allotjat a l'hotel on els periodistes estrangers podien escoltar les bombes de la coalició internacional “ben a prop de l'hotel”, ho sigui, en una ciutat on hi viuen civils.

Tant el Vaticà com la Lliga Àrab parlen de morts civils per part de l'OTAN: la culpa també serà nostre si no diem, com diu Justícia i Pau: “No a la guerra!”