L'Ernest és un obrer que és feliç amb la simplesa que ningú li toqui els collons. Treballa en una empresa d'excavacions fa més de trenta anys. Casat i amb dos nanos. No té per costum anar al CAP per un constipat i només trepitja el col·legi dels seus fills si el nano petit li juga una final de futbol. "Els mestres han de fer la seva feina, no els haig d'anar a dir el que han de fer", sentencia amb posat mandrós.

Paga religiosament les quotes a la comunitat de veïns, però evita el contacte amb el president de l'escala. Un feixista d'esquerres que no té res més per fer que marejar els del bar dels baixos per uns fums que només nota ell, això sí, amb "empatia",  tal i com li han ensenyat en un curset de la caixa d'estalvis on treballa -vaja on enreda i estafa jubilats, immigrants i pobres-. Així que amb l'Ernest, poques bromes.

L'Ernest gaudeix com un gínjol llegint, mentre fa de ventre, els catàlegs dels hipermercats que troba a la bústia de casa. Els llegeix amb atenció. Els interpreta, però mai l'inciten al consum. A casa mai ningú no li recrimina aquest costum. Si algú ho fa respon amb un simple "pitjor és llegir autoajuda".

Darrerament ni mira la tele. N'està fins al capdamunt que la televisió pública - amb els "duros que ens costa"- enredi la canalla amb en Pingu i els Teletubbies i prengui el pèl als grans amb corresponsals que en comptes d'informar llueixen modelets. No suporta els idiotes que retransmeten la Fórmula 1. I s'indigna perquè cap dels capsigranys de l'ajuntament, Consell Comarcal, Diputació, departament d'Obres Públiques de la Generalitat o plataformes vàries no es queixa de la pasta que costa fer propaganda de tot allò que intenten imposar en la vida civil: no corri, no contamini i no faci soroll.


Segons l'Ernest, la televisió pública és un senyal més de la decadència que va començar amb Rosa Sensat, es va incrementar amb en Teo - una nano panotxa que tot el dia era d'excursió- i va rematar el capità Enciam. "Tenim la pell molt fina per a ximpleries i no per allò que paga la pena", rebla convençut l'Ernest.

L'Ernest creu que qualsevol pallasso vestit de conseller culpa urbi et orbi d'abusar dels serveis públics i fa d'home anunci de les mútues privades,- un reciclatge del franquisme que alguna hora algú hauria de dur als tribunals-, i aquí no passa res.  Qualsevol mestra que fa 30 anys que viu de la política i ara governa es dedica a maldir de l'escola pública i ningú li canta les quaranta. Qualsevol comercial d'Esade investit de conseller d'Ocupació - es veu que això del treball no es porta- replica els tancaments empresarials amb frases fetes en japonès i ningú li fa una cara nova. Tindrien pebrots de fer-ho mentre circulaven cotxes negres en els neguitosos anys 20 o  en aquell magnífic estiu del 1936?

Quan l'Ernest  s'ho pregunta, tanca els ulls, serra les dents, respira fort i pensa que si fos ric pagaria perquè en Teo anés de putes i deixés de perjudicar  més generacions.