Josep Antoni Duran i Lleida és un dels líders més significatius de la Catalunya actual, fins i tot diria de la darrera dècada. Lidera Unió Democràtica de Catalunya, un partit polític tant històric com Esquerra Republicana de Catalunya, ambdós van néixer a l’entorn de la proclamació de la República i, ambdós també amb una voluntat clara de ser un partit nacional català. Probablement, llegir el nom de l’actual líder d’Unió i el context fundacional d’aquesta formació hom pot sonar a oxímoron. És difícil d’associar Duran i Lleida amb república i amb partit nacional.

Duran ha exercit un lideratge personalista, tot aglutinant el poder absolut en les seves mans. Actualment, viu el moment que pot exercir més poder i influència política de tot el seu recorregut polític. No en va participa en els consells del govern català sense ser-ne membre, ni tant sols diputat del Parlament.

Però el líder dels demòcratacristians viu el seu moment més dolç (amb Creu de Sant Jordi inclosa) allunyat del país on exerceix el seu partit. Duran fa política pensant de Madrid estant i des de la visió que li atorga el paper de ser partit crossa (ara del PSC, ara del PP) al Congrés espanyol. Duran no pensa ni actua com un polític nacional català, sinó com un líder parlamentari espanyol.

És per això que a ningú no li ha de sorprendre que sigui l’abanderat de l’antiindependentisme català (PP i C’s a part o de costat), així com tampoc ha de sorprendre el seu menyspreu cap una vicepresidenta regional, com és Joana Ortega, fent públic allò que (secretament) havia votat (o el que hauria volgut Duran), deixant prou tocada la seva credibilitat i la dignitat institucional, ja prou tocada per problemes curriculars.

Des de la seva luxosa habitació del seu luxós hotel madrileny, Duran i Lleida ha passat de ser líder d’Unió a líder unionista, que no és el mateix, oi?