Setmana decisiva a València: Dissabte, un poble sencer clamava contra una imposició dictatorial; avui, dos titans s'enfronten en un duel que atrau les càmeres i l'expectació del món sencer.

Dissabte va sonar el “Si m'heu de fer callar, que sigui ara, que sigui ara...”, el mateix que vaig escoltar jo l'any 1975 en un emotiu (i conflictiu) concert al Palau de la Música que no oblidaré mai. En aquell moment, la cançó era plena de sentit. Que ho sigui ara encara, és altament preocupant. Llach la va cantar dissabte quan malauradament ja s'havia imposat el silenci, un silenci que no es va trencar amb la seva veu ni tampoc amb els crits dels manifestants: L'alta política espanyolista sap molt bé el que es fa, i, si van obviar que el 10 de juliol havien baixat pel passeig de Gràcia un milió i mig de persones a Barcelona... com no havien d'obviar una manifestació de milers de valencians reclamant una bagatel·la com la llibertat per poder triar un canal de televisió?

El duel d'avui és entre dos que es miren el món des de punts de vista completament diferents. Són dues maneres oposades de fer-se amb el poder a l'Olimp d'aquest esport de déus anomenat futbol. Una de les maneres és amb prepotència i a cop de talonari; l'altra és amb seny i amb recursos propis.

El duel d'avui va més enllà d'un simple joc, ja ho sabem, un Barça-Madrid és moltes més coses que un partit de final de Copa. I possiblement aquest anar més enllà del simple joc tingui a veure també amb el seny i amb la prepotència. El mateix seny que dissabte rondava els caps dels manifestants, i la mateixa prepotència que vestia els cervells il·luminats dels que els ignoraven.

És evident que la lluna, ara, es passeja pel cel de València. Falta veure qui se l'endurà. És veritat que la vida és injusta i no sempre guanyen els bons, com ha quedat ben demostrat fins ara amb aquest emmudiment de la televisió catalana al país dels nostres germans de llengua. Però no oblidem que tot plegat són batalles i no la guerra, i que l'estratègia és desanimar l'enemic, allò de minar-li la moral a base de no canviar de tàctica i de jugar sempre tocant-la i tocant-la; i així, acostar-se a poc a poc a la porteria per fer, quan es pugui, una magistral jugada d'un Messi qualsevol que ens porti a la victòria. Aquesta nit, demà i sempre. I “...si sabeu on dorm la lluna blanca, digueu-li que la vull, però no puc anar a estimar-la, que encara hi ha combat”. A veure qui l'atrapa, la lluna.