Efectivament ens estan envoltant, al més pur estil “Nacions Unides”, quan menys te'ls esperes te'ls trobes davant. Ni que en Gadafi estigués a un pam d'entrar a l'Ajuntament. De cop i volta, quan tothom suposa que el tema està solucionat o encarrilat, quan tothom es pensa que ja som grans...”patam! ”, et surten els amics d'aspiracions amagades i de sorpreses infinites que a l'empara d'una “Central Intelligence Agency” casolana, embarguen els esperits i coixegen del més mínim sentit del ridícul.

Ja sabem que s'acosten les eleccions d'estar per casa i això comporta una mica de pessigolleig entre els aspirants a seure en una cadira de l'Ajuntament, el que pot significar un èxit en la carrera política del principiant i un conformisme inevitable al que després de tota una vida donant cops de colze s'ha d'emmotllar a l'eterna oposició. Fins aquí tot normal, però presentar-se com a salvaguardes d'uns teòrics valors i aspiracions locals, és pràcticament tant absurd com posar un cec d'acomodador.

No em negareu que unes municipals no aixequen passions. Que l'Ajuntament és la bicoca momentània de l'aspirant a diputat o encara a més, és evident i com a primer pas pot ser efectiu, però per això cal avenir-se a unes imposicions de partit que, en definitiva, són els que et poden aixecar a fites més rellevants, malgrat ser un talòs o no, això no té molta transcendència.

El que és impossible entendre és l'actuació d'uns tastaolletes que motivats per un protagonisme ridícul, creieu-me, mouen fitxa per tal de poder seure al banc opositor i sortir, de retruc, en alguna foto del diari. Com a promoció personal amb vistes a altres interessos pot tenir el seu valor, però com a ciutadans i com a responsables, teòrics, d'un millor funcionament en l'administració local, no només està fora de lloc, sinó que pot arribar a ofendre als que, seriosament, pensen que les eleccions locals són per buscar una millora municipal col·lectiva i no una millora individual dins el municipi, o més enllà encara.

Personalment dividiria la política local en dos grups, com la separació autonòmica constitucional. Els polítics immersos en l'article 151, el que contempla als històrics, i no parlo de persones sinó de partits, on s'hi pot afegir puntualment, perquè no quatre anys?, algun despistat, i a l'altra banda, als fixes de l'article 143, on es contempla el conegut “café para todos”. Aquí es poden presentar, com sembla que fan, els amics del protagonisme, els reis de la casa, la seva, els que pensen que amb el seu nom al capdavant els fonaments de Manresa tremolaran, i els que, conscients del seu fracàs, s'entretenen a marejar una perdiu que ja està a les acaballes.

M'imagino que algun amable lector, emparat en l'anonimat, em pot qualificar de derrotista o de desconeixedor del tema que parlo, però us puc ben assegurar que amb el bagatge que ens presentem a les properes eleccions, o amplien el Saló de Plens, o al final es celebraran a la fonda que hi ha al sortir de l'Ajuntament, i que ha reunit sempre les confidències dels polítics. El que passa és que ara hauran d'agafar més cadires, ja em direu, sinó, com es conclou la necessitada, suplicada i enyorada frase que diu: “N'hi ha per llogar-hi...”