14 d’abril de 1931. “Impossible de recollir en aquestes notes tota l’emoció profunda, tota la grandesa d’aquest dia inoblidable. Impossible de reflectir amb justesa l’espectacle meravellós de la ciutat en la jornada històrica de la proclamació de la República Catalana”. És un fragment d’un article escrit pel periodista Josep Maria Planes a Mirador avui fa 80 anys. Vuit dècades d’un dia històric que ho fou per la voluntat popular, de la ciutadania, de la gent que empenyé la classe política a adaptar-se al desig majoritari de la societat.

Abril de 2011. Diumenge passat quan al capvespre celebràvem a la que havia estat seu del CADCI el triomf de la consulta sobiranista de Barcelona somniava en escriure algun dia un article com el del meu admirat Planes. Ahir, al Parlament, els diputats i diputades de CiU em van censurar qualsevol intent d’escriptura patriòtica. Seixanta-dos parlamentaris van dir-nos que ells són els representants de la  Catalunya covarda de petit dependent de merceria. Seixanta-dues persones atrapades per un programa electoral on certament no es prometia la independència en aquesta legislatura, però sí a no posar límits a la sobirania nacional. Seixanta-dos diputats sota les ordres d’un president que vota d’amagat per la independència, però absent en el debat de la proposició de Llei de declaració d’independència de Catalunya presentat per Solidaritat. Seixanta-dos servidors públics que fan declaracions patriòtiques i evoquen el “sang, suor i llàgrimes” per acabar decidint que davant els grans reptes prefereixen abstenint-se, que és el mateix a dir que no tenen un horitzó fix, el mateix a dir que tenen por a que les coses canviïn.

I és que tant de bo canviessin les coses! Tant de bo canviés la misèria econòmica, política, social, cultural i moral que planeja sobre la nació. Tant de bo fóssim el quart estat d’Europa en renda per càpita. Ahir, els seixanta-dos diputats de CiU van deixar clar que ara no toca, que no és el moment de fractures, diuen, com si tot plegat no estigués prou fracturat. I, de passada, se’n van riure dels centenars de milers de persones que han dit, en consultes i enquestes diverses, que la solució als nostres problemes és la independència. Diuen que el consens és un concert econòmic que ni han demanat ni demanaran i que mai no ens donarà Espanya. I així, qui dia passa, any empeny. CiU ja és això, una història de pas a pas de formigueta, de buscar no sé què a Madrid. O era això, perquè a Catalunya hi viuen persones que van un o dos passes més endavant que el Govern dels millors -el qual, per cert, metges, mestres, funcionaris i professionals diversos “aplaudeixen” pels carrers del país amb manifestacions diàries.

Si el de CiU fos el Govern dels millors ahir al Parlament els 62 homes i dones del grup parlamentari convergent haguessin impedit que la caverna espanyola hagués guanyat. Un Govern valent no hagués donat suport als discursos esperpèntics, obsolets i naftalins, del trio de l’esmena a la totalitat. Si fos un Govern liderat amb un president amb intenció de fer història, hagués fet un cop de timó a la grisor autonomista que impera a la Ciutadella.

Sense aturador. Però ahir, passat diumenge i fa mesos la realitat és que ja ha començat la independència de Catalunya i res ni ningú l’aturarà, com es no va aturar la proclamació de la República. El poble mana perquè és qui decideix qui paga la pena que estigui als centres de responsabilitat i qui no. I si les coses no canvien, CiU perdrà molta confiança. L’unionisme socialista-popular serà més unionista que mai i l’independentisme serà més independentista que mai i més ara que té intenció de cercar la desitjada unitat. La diferència és que els primers ja han tocat sostre i els segons no paren de créixer. Hem resistit 300 anys i resistirem uns quants més, els que calgui. Acceptarem sempre els principis democràtics, però no la indefinició i l’ambigüitat. Del diumenge de glòria a Barcelona al dimecres de cendra al Parlament van tres dies, però també un munt de reflexions. És l’hora dels lideratges seriosos, ferms, valents, capaços de crear majories dialogants. Ha arribat l’hora. Començaré a preparar l’article somniat...