Feia només dos dies que les eleccions municipals havien estat guanyades a tot el país per un conglomerat de forces nacionals i d’esquerres, en unes candidatures unitàries fetes de pressa i corrents, amb unes sigles noves, per les quals ningú no en donava un ral. Però la voluntat de la gent va capgirar el guió ja escrit i preestablert. I els fets es van precipitar. Només dos dies després de la victòria sense precedents a les urnes, va arribar el 14 d’abril i, amb el nou dia, la República Catalana.

Les victòries, com les derrotes, no s’expliquen només per un sol factor. Líders de llarguíssima trajectòria política, com Macià i Companys, eren els noms que figuraven al capdavant i el mateix “Avi” tenia ja 71 anys, aquell dia. Les idees eren les de sempre... Però van saber expressar-les amb un llenguatge nou, comprensible, adequat als temps. En expressió de Companys van saber “captar l’emoció del moment”. No van restar, van sumar grups i grupets, sigles velles i noves, al voltant d’un instrument polític i electoral acabat d’estrenar. I el poble va respondre fent-los confiança.

Ara, ningú no ha canalitzat l’onada civil de la manifestació del 10-J. Cap força política, cap dels seus dirigents, no ha tingut la capacitat d’aprofitar tota aquella força nacional que havia fet saltar la tapadora de l’olla col·lectiva de la paciència, la resignació i el pessimisme. Cap candidatura no ha sabut, en solitari, captar l’emoció d’aquell moment i infondre optimisme, il·lusió, credibilitat. I s’ha donat la paradoxa que, en el moment on més independentistes hi ha a la societat, menys m’hi ha al parlament representant partits d’aquest àmbit.

La gent vol fer un pas endavant, però no aventures. I encara menys en temps de crisi. Necessitem il·lusió, però també seguretat. I de vegades hem posat en el nostre projecte de país molt més patriotisme que no pas ciència. Algun dia, ens en sortirem. Serà quan revestim la nostra proposta alliberadora de la credibilitat suficient com perquè arribi a ser majoritària, incontestable, vencedora. Caldrà sumar esforços de gent que, fins aquell moment, s’hauran enfrontat en posicions que semblaven irreconciliables. Caldrà haver-ho treballat molt a dins del país, però també a fora. Per reconèixer-nos algun dia, abans ens hauran de conèixer. Llavors, la gent al carrer serà també gent a les urnes. Egipte va treure un milió de persones en manifestació i va canviar el curs de la seva història. Nosaltres, un milió i mig...