Li dèiem "L'amo del calabós". Era el nostre professor de llengua i literatura espanyola a les tenebroses èpoques del Bachillerato Unificado Polivalente, el BUP, i tenia una semblança excepcional amb l'ésser mitològic de la sèrie "Dragones y Mazmorras" del diumenge al migdia després del Telediario.

Germà marista aficionat a la bicicleta i a les pel·lícules de Franco Zeffirelli, repetia fins a l'avorriment una màxima vital: "Hi ha tres tipus d'individus: els que només pensen; els que només fan i els que pensen i fan al mateix temps; aquests són els que triomfen".

Poques vegades es pot posar un rostre i un nom a aquest arquetipus d'individu. El 10 d'abril va ser una d'aquestes vegades. Sense cap mena de messianisme i copsant sense voler en la seva figura els més de 3.600 voluntaris que ho van donar tot a canvi de res, es va fer el miracle. Un treball amb les millors virtuts burgeses: la prudència, l'obediència, l'esforç i la discreció ben comunicada. Un resultat espectacular que trenca el mite de la desafecció i d'allò tan català del "nen, no t'hi emboliquis".

Diumenge, una de les quatre forces de la física es va fer humana. La força de la gravetat, potser feble en nombre però constant, es va traduir en un resultat espectacular. Una prova més que acredita que hi ha una cosa que no canvia, i és el fet que, de tant en tant, esdevé el miracle.

Un miracle de destrucció creativa. Des d'ara, res no serà igual: el que era a baix serà enaltit, el que era a dalt serà abaixat, afirmen els testaments. Una nova apocalipsi que albira potser un nou món. I si finalment no és així, haurà pagat la pena. Si s'espatlla, sempre podrem recordar aquella fantàstica nit. Ens podrem preguntar a ulls clucs què va passar aquell diumenge de primavera? Gràcies, Alfred.