La Universitat Pompeu Fabra, amb el suport de La Caixa i de la conselleria d'Ensenyament, impulsa un programa experimental contra els estereotips de gènere que s'ha batejat amb el nom de No siguis Manolo, no siguis Maripili. L'objectiu és formar professors d'institut que promoguin entre els seus alumnes actituds que afavoreixin la igualtat d'homes i dones.

A grans trets, els Manolos del món són homes que afronten la por al fracàs amb prepotència i agressivitat, mentre que les Maripilis són dones que deformen la seva identitat i actuen amb submissió per por de ser rebutjades en un sistema masculí.

Tot plegat és prou lloable. Excepte el nom del programa, que no pot ser més desafortunat. Fer servir estereotips per lluitar contra els estereotips no sembla la millor estratègia. El masclisme no és exclusiu de l'Espanya profunda, ni de bon tros. I, si ho fos, tampoc seria adequat abonar-s'hi. Anava a escriure que no seria políticament correcte, però la correcció política està tan desprestigiada que l'argument encara tindria un efecte bumerang.

El cas és que els adults del futur haurien de fugir del masclisme, tant si tenen nom de sabata de disseny (el Manolo més famós és el senyor Blahnik) com si es diuen Arnau o Ermessenda. I que reforçar allò que intentem combatre és un mal negoci, t'ho miris com t'ho miris. "T'equivoques de remei i va i s'infecta la ferida", canten els Manel. Que, per cert, es diuen com es diuen.