M’han explicat que el senyor Botín acostuma a dir-li al Zapatero (aquest crac de la política que, ell solet, és capaç d’enfonsar l’euro) que és el millor president de govern que ha tingut mai Espanya. El senyor Botín, i els directius que fa unes setmanes es va reunir a la Moncloa, li van demanar al Zapatero que, sobretot, no dimitís. Són les situacions que es donen quan els que governen són tan ases que fins i tot necessiten un manual per posar-se la gorra.

El periodisme català faria bé de no seguir la tònica del periodisme espanyol, i fer-se un espai propi explicant allò que aquí ningú explica. I intentant descobrir per què tenen lloc determinades situacions. Com, per exemple, que el govern britànic va posar en marxa una comissió independent per dictaminar les mesures que cal prendre per tal que els bancs no tornin a cometre disbarats com els que han dut a terme aquests anys passats –els parlo de bancs, els britànics, que no han comès ni una centèsima part de les pífies comeses aquí-. Aquesta comissió està presidida per sir John Vickers (economista de reconegut prestigi, que ha estat economista en cap del Banc d’Anglaterra). Les recomanacions fetes per aquesta comissió han estat tan dures que bancs com l’HSBC o el Barklays han amenaçat amb abandonar el Regne Unit com a domicili de les seves seus centrals.

El braç dret del canceller de l’Exchequer (que és com es denomina al ministre d’Economia al Regne Unit) l’ha centrada en dir: “To be honest, being criticised by banks is not necessarily a negative thing at the moment” (“Francament, avui per avui, ser criticat pels bancs no és necessàriament dolent”). Què diu ara? Que hi ha governs que s’enfronten als bancs? Que hi ha governs que fan el que han de fer? Si no fos perquè ho he llegit al Financial Times no m’ho creuria. Quina diferència amb les relacions entre bancs i caixes i els governs que corren per Espanya!

A hores d’ara, dels 90 bancs que han de passar la prova de resistència de la Unió Europea, 24 són espanyols. I pot ser que encara se n’hi sumin més. O sigui, som els que estem pitjor. La raó és simple: els governs europeus en general han posat a ratlla els seus bancs, els han intervingut i sanejat. Mentre, el govern espanyol ha quedat enxampat i només pot que riure-li les gràcies al sistema financer. Sort que sempre queda una mica d’Europa per fer el que els d’aquí no fan.

No m’estranya que el senyor Botín i altres directius d’entitats financeres diguin que en Zapatero és un crac. Millor ell que no pas els malvats d’en Cameron i el seu canceller de l’Exchequer! Quan s’informa de les entitats financeres espanyoles, no costaria res incloure el detall de si els partits polítics deuen préstecs als bancs. D’aquí uns anys convindria inaugurar una placa que parlés de la crisi a Catalunya. I de les empreses que es van enfonsar gràcies a les entitats financeres espanyoles (i catalanes) i als governs de torn. Una placa que, parafrasejant Churchill, digués, en lletres de motlle: “Mai tants van ser tan maltractats per tan pocs”.