Actualitzat el 10/04/2011 a les 00:03h
Farts d’estar farts
El president Sandro Rosell volia que l’entrenador Josep Guardiola fos l’Alex Fergusson del FC Barcelona, és a dir, que li arribés la jubilació assegut a la banqueta blaugrana, ho va dir durant la campanya electoral i encabat de prendre possessió li va oferir un contracte de llarga durada; el de Santpedor va dir que no volia comprometre’s per tants anys i que preferia anar de temporada en temporada, i així ho han fet.
La fórmula no ha anat pas malament, ben al contrari: el còmput de títols obtinguts els dos primeres exercicis de Guardiola a la banqueta és excepcional, i en aquest tercer l’equip arriba al tram final en una situació immillorable, amb la Lliga espanyola pràcticament decidida (vuit punts d’avantatge a set jornades del final és un coixí suficientment còmode com per anar al Santiago Bernabéu i sortir-ne sense cap mal lleig); la Copa del Rei pendent de la final contra el Reial Madrid del dia 20 a València, i els quarts de final de la Lliga de Campions ben encarrilats.
L’expedient del Barça amb Guardiola a la banqueta és excepcional, però és que també ho és si obrim el compàs i ens n’anem fins al 2003 (i una dècada més enllà, i tot), perquè el que ha aconseguit en aquests vuit anys no ho havia fet mai el club en tota la seva història, ni mai havia assolit un potencial econòmic i social semblant. I, no obstant, l’ambient s’ha enrarit els darrers deu dies d’una manera incomprensible, i n’hi ha hagut prou amb un parell o tres de collonades perquè el bon rotllo s’esberlés.
No hi ha elements per no creure que tot plegat són encenalls i, a més, tan xops que no arribaran ni a cremar. Però ja es fa ben estrany que s’hagi arribat a aquest grau de malestar anant tan bé les coses. Els blaugrana han patit més del necessari contra l’Almeria, però l’han guanyat 3 a 1, i la classificació diu que de 93 punts només n’han deixat escapar 9. Encara resultarà que estem farts d’anar farts. Ara: com que resulta que tot aquest enrenou és més mediàtic que no pas social i de justificació en té ben poca, més que estrany el que resulta és força significatiu.
Ja és ben veritat que ens neguitegen més les opinions que ens fem dels fets que no pas els fets en ells mateixos.
La fórmula no ha anat pas malament, ben al contrari: el còmput de títols obtinguts els dos primeres exercicis de Guardiola a la banqueta és excepcional, i en aquest tercer l’equip arriba al tram final en una situació immillorable, amb la Lliga espanyola pràcticament decidida (vuit punts d’avantatge a set jornades del final és un coixí suficientment còmode com per anar al Santiago Bernabéu i sortir-ne sense cap mal lleig); la Copa del Rei pendent de la final contra el Reial Madrid del dia 20 a València, i els quarts de final de la Lliga de Campions ben encarrilats.
L’expedient del Barça amb Guardiola a la banqueta és excepcional, però és que també ho és si obrim el compàs i ens n’anem fins al 2003 (i una dècada més enllà, i tot), perquè el que ha aconseguit en aquests vuit anys no ho havia fet mai el club en tota la seva història, ni mai havia assolit un potencial econòmic i social semblant. I, no obstant, l’ambient s’ha enrarit els darrers deu dies d’una manera incomprensible, i n’hi ha hagut prou amb un parell o tres de collonades perquè el bon rotllo s’esberlés.
No hi ha elements per no creure que tot plegat són encenalls i, a més, tan xops que no arribaran ni a cremar. Però ja es fa ben estrany que s’hagi arribat a aquest grau de malestar anant tan bé les coses. Els blaugrana han patit més del necessari contra l’Almeria, però l’han guanyat 3 a 1, i la classificació diu que de 93 punts només n’han deixat escapar 9. Encara resultarà que estem farts d’anar farts. Ara: com que resulta que tot aquest enrenou és més mediàtic que no pas social i de justificació en té ben poca, més que estrany el que resulta és força significatiu.
Ja és ben veritat que ens neguitegen més les opinions que ens fem dels fets que no pas els fets en ells mateixos.
Navega per les etiquetes
BarçaReferències a Internet
BarçaCOMENTARIS
+2
-6
Ferran, 10/04/2011 a les 13:34
Dirigit a l'home dels 3 punts:
"Seré clar". Quan hom tenia 10 anyets i no sabia aïllar les "X" en una equació simple també m'indignava amb les matemàtiques. De fet, em sentia frustrat perquè veia que els demés ho entenien i jo no. I clar, em 10 anyets no podia ser que la majoria ho entengués i jo em resignés a no entendre-ho. La culpa aleshores ignorant de mi, li assignava al professor, suposo que aleatoriament. M'ho explicava quatre vegades i jo inmers en un "kaos" cognitiu no trobava la manera de descodificar tot aquella bola d'informació aparenment tant abstracte. Ara de més grandet i em quelcom de perspectiva, m'he adonat que ni la bola es tant gran, ni el professor tant dolent i que els signes de puntuació tampoc son tant rellevants.
En fi, que el teu comentari m'hi fa pensar.
"Seré clar". Quan hom tenia 10 anyets i no sabia aïllar les "X" en una equació simple també m'indignava amb les matemàtiques. De fet, em sentia frustrat perquè veia que els demés ho entenien i jo no. I clar, em 10 anyets no podia ser que la majoria ho entengués i jo em resignés a no entendre-ho. La culpa aleshores ignorant de mi, li assignava al professor, suposo que aleatoriament. M'ho explicava quatre vegades i jo inmers en un "kaos" cognitiu no trobava la manera de descodificar tot aquella bola d'informació aparenment tant abstracte. Ara de més grandet i em quelcom de perspectiva, m'he adonat que ni la bola es tant gran, ni el professor tant dolent i que els signes de puntuació tampoc son tant rellevants.
En fi, que el teu comentari m'hi fa pensar.
+5
-5
Anònim, 10/04/2011 a les 12:01
Coi, llegint el primer paràgraf sembla que va ser el sandruscu el que va fitxar el Pep. I no.
+1
-10
Ignorant, 10/04/2011 a les 03:01
Déu n'hi do noi. No s'entèn ni llegint quatre cops cada frase. Els nens de 10 anys manegen millor els signes de puntuació que el gran literat Badia...
Autor
Jordi Badia
Vaig néixer a Sabadell el 2 de febrer del 1963. La literatura i l’esport, com a practicant i espectador, són les meves passions de sempre. Em vaig fer periodista per poder escriure d’esports. També he estat director de comunicació del FC Barcelona, del 2003 al 2008, però aquesta és una anècdota en el meu currículum professional.
Altres articles d'aquest autor
Accés usuaris
- Som a Internet des del maig de 1996
- SCG Aquitània SL
- Empresa adherida a l'Internet Quality Agence
- Notícies publicades amb llicència
Amb la col·laboració de:
