Ha arribat la teva hora, Barcelona. L'hora de fer per Catalunya el que no pot fer cap altra ciutat o poble del país. El 1714 per la teva derrota es va acabar un somni de llibertat; ara, la teva victòria pot ser decisiva. El 1714, el poble va agafar les armes per defensar allò que era seu; ara que se'ns dóna tan bé la democràcia, el poble s'ha apoderat de les urnes per defensar el mateix.

Després de la victòria del Borbó, vas quedar destruïda i anorreada. L'olor de violència impregnava els teus carrers tristos, i el teu color de mar quedaria enfosquit fins que un nou concepte anomenat catalanisme va treure el cap a finals del segle XIX. Era atrevir-se a molt el que van començar a fer i a dir homes com Valentí Almirall primer i, després, Prat de la Riba i Cambó, que van portar a Madrid la veu d'un poble que els parlava en llengua no castellana, com glossava Maragall des d'una capital mediterrània que tornava a fer-se notar a Europa. Amb Prat de la Riba quedava reinaugurada la veu política catalana; amb Pompeu Fabra es reafirmava al llengua.

A partir d'aquí, el segle XX ha estat un rosari de decepcions per a Catalunya: quan crèiem haver aconseguit alguna cosa, ja l'havíem perdut. I hem tingut una guerra sagnant i una altra derrota. I altre cop la foscor i la lluita clandestina d'anys que s'han fet segles –sort que ja teníem la llengua amarrada i ben amarrada- fins arribar a la transició democràtica, on segurament no vam saber reclamar amb prou força el que era nostre des de bon principi, perquè nosaltres som així, ens agrada demanar les coses amb una mica de vergonya i sense acabar-ho de dir pel seu nom... i després ho paguem car.

I ara hem tornat al 1714. Malgrat la nostra pròpia timidesa, hem anat creixent i necessitant més. Sords a les nostres reivindicacions, des del centre de la Península ens han anat collant i ens han clavat unes quantes estocades, cada dia més i amb més duresa. Com a la guerra de Successió, ens ofeguen, però ara a poc a poc, com si es tractés d'una mena de Decret de Nova Planta a càmera lenta. I nosaltres, el poble, també hem anat reaccionant a poc a poc per defensar el que ens pertany, començant per Arenys de Munt, i continuant per tota la geografia catalana, amb milers de voluntaris que han demostrat un cop més que aquest és un país que batega per la seva societat civil.

I ara et toca a tu, Barcelona. Ets el nostre aparador al món, la ciutat bonica i lluminosa que lloen i admiren des de les Amèriques fins a Nova Zelanda. Des de fora muralles, des de tots els extrems del país, som molts els que hem mogut durant el darrer any i mig aquesta meritòria i valuosíssima onada de consultes sobiranistes; però tu, Barcelona, ets la nostra celebritat local, i, si tu et bellugues, es bellugarà el món. Fins i tot els polítics, ho hauran de fer per força si el poble que representen els parla d'una altra Successió en aquest estat de les autonomies que a aquestes altures no s'aguanta per enlloc. Per tant, el teu vot, Barcelona, val molt, molt més del que ara mateix alguns et volen fer creure.

Amb les armes de la democràcia ara et toca a tu. Per tots, si us plau, Barcelona, decideix.