L’escenari polític s’està posant cada cop més interessant. A Catalunya, per primera vegada des de la Transició, un president de la Generalitat, Artur Mas, ha volgut mostrar un gest clar de complicitat amb l’independentisme català votant en la consulta de diumenge a Barcelona. Amb tots els matisos que es vulgui, amb totes les puntualitzacions. El gest hi és i a Madrid ja poden anar prenent bona nota.

Mas sap que no es llança a una piscina buida. El seu és un senyal de complicitat cap a tots aquells milers de catalans i catalanes que van sortir al carrer el passat mes de juliol. No obstant, no li resultarà fàcil i, segurament, tampoc no li sortirà de franc. El líder de CiU es mou al mig d’una pinça, fent equilibris pels límits d’una formació amb sensibilitats àmplies, fins i tot contradictòries. D’una banda, el pressiona el sector més sobiranista de CDC, liderat ara pel rampell independentista que li ha agafat al president Pujol. En direcció contrària  empenyen els socis d’Unió que no veuen cap raó per abandonar la dolça comoditat del coixí autonomista –tret d’algunes excepcions com l’alcalde de Vic-.

Però Mas ha fet un gest inequívoc. I amb aquest gest ha advertit a Espanya –a aquella Espanya que es digni escoltar- que les inquietuds independentistes de Catalunya són molt transversals, que s’han anat estenent com la remor tranquil·la d’una societat que ha decidit aixecar-se encara que sigui per pur cansament i que el president de la Generalitat no s’hi pot mantenir indiferent. De fet, Mas intenta aprofitar per a les seves reivindicacions aquesta empenta. ¿O és casual que precisament en aquest moment hagi advertit a Madrid que la seva primera exigència al pròxim govern espanyol serà un pacte fiscal que superi les estretors paralitzants de l’actual model de finançament?

La jugada és hàbil, però també perillosa. L’obligarà a moure’s en constants equilibris –sobre tot amb els socis d’Unió-, però també l’obligarà, si vol ser creïble, a mantenir un nivell d’exigència amb Madrid que haurà d’anar, aquest cop sí, molt més enllà del famós peix al cove.