El 13 de desembre de 2009, que sempre recordaré com a 13-D, va ser un dia d’aquells marquen la vida, que sempre recordes amb emoció. Va ser el diumenge de la primera onada de consultes populars sobre la independència després de la d’Arenys. El dia que vaig poder votar si volia o no la independència del país.

Eren dies on, per variar, hi havia diferents organitzacions enfrontades, que es miraven de reüll i que el 14 ja es tiraven els plats pel cap. Però aquell 13-D va ser un èxit, no sols pel resultat, ja que en molts llocs es va superar altres referèndums oficials, si no pel fet que molta gent podés exercir el seu dret a vot responent si volien la independència de Catalunya. Per primera vegada, la pregunta tabú s’esfumava. Fins llavors era impensable que una massa de gent votés per la independència (o no). Ara, fins i tot Jordi Pujol ha votat (i que sí!).

Hi ha qui deia, pejorativament, que es votava en una caixa de sabates. Conceptualment, podríem dir que era alguna cosa similar, però malgrat això desenes de milers de persones hi anaven a votar. Sense publicitat institucional, sense recolzament de les institucions (a vegades amb la seva oposició i tot), però la gent dipositava la papereta en la urna, sovint deixada per entitats cíviques. I això sí, amb garanties antifrau, amb premsa internacional i, sobretot, normalitat democràtica.

Llavors, hi havia un president de la Generalitat (del PSC) que no hi va votar, però sí un president del Parlament (d’ERC) que va votar quan li va tocar a la seva població. Ara hi ha un president (de CDC) que ja ha votat i una presidenta del Parlament (de la UDC de Duran i Lleida) que ja ha dit que no ho farà. Coses del catalanisme i de governs de coalició...

Algun agosarat diu que la independència va començar al 13-D (o a Arenys). El que jo tinc clar, és que si som capaços d’un 13-D i, ara, d’un 10-A a Barcelona (i Blanes) exitós, segur que som imparables!