Ahir ja era tard. A Espanya –i a Catalunya- ja no queda més resistència hispànica que la brama de mula i tot i així no ens resistim a continuar escenificant artificialment uns pastorets de primavera. Barcelona, culminació final de les consultes, arriba tard, i si no fos que la prèvia ha servit per a demostrar que la independència no és una cosa únicament rural, no seria ni necessària. S'ha assolit l'objectiu amb tranquil·litat que és com s'aconsegueixen les coses duradores. Pujol i Mas votant no són gaire cosa més que La Vanguardia en català: la constatació que el vent bufa de ponent i tots els galls de les teulades del país han girat l'esquena a Espanya. I els que no és perquè estan rovellats.

Dijous sopava amb dos amics, cap d'ells soldat ras ni cabo, de l'agència tributària i de l'exèrcit espanyol, barcelonins de tota la vida –o gairebé- i assumien sense drama –cert que tots dos són intel·ligents- la pròxima assimilació de la recaptació per part de la Generalitat i la tramitació administrativa –que no és més que això- corresponent al canvi de ciutadania dels habitants d'aquesta nostra regió. Cap dels dos no té pressa però tampoc acabaven d'entendre la demora amb què no es produïen aquests canvis.

Pujol no hauria d'haver votat aquesta setmana. L'expresident fa dies que hauria d'estar volant de capital mundial a capital mundial informant els caps dels principals estats del que passarà els propers dies al Parlament i a Catalunya. Pujol és, amb diferència, el millor ambaixador que pot tenir el país per vèncer la carrera diplomàtica final. I aquí, a casa, tenir-ho tot preparat per a declarar-nos independents a la tornada. I és que no hi ha més: aquesta vegada, Mas, no negociaràs amb la sobirania.

El setge final ha donat els seus fruits i la ciutat assetjada ja no dóna senyals de resistència: Cal entrar. Mori el simbolisme. Visca la política.