No és cap secret que hi ha molts lectors de diaris que salten les pàgines de política amb la mateixa manca d'interès que alguns altres –i som uns quants, eh?- salten les pàgines d'esport.

McGrotty i Ludmilla és una breu novel·la satírica de l'escriptor escocès Alasdair Gray. McGrotty és un jove ingenu de Glasgow que, arran d'una sèrie d'embolics, acaba sent convidat a una festa de ministres i diputats a Londres. Queda de pasta de moniato en veure que diputats de partits ideològicament enfrontats se saluden com si fossin vells amics que, en molts casos, és exactament el que són. La comèdia rau, és clar, en el fet que McGrotty no sap el que Gray suposa que saben els lectors: que el món de la política és com una mena de club privat, els membres del qual surten a l'escenari de tant en tant per escenificar-hi una picabaralla de cara a la galeria mentre que portes endins tot són encaixades i rialles de complicitat.

Aquesta és la raó, prou senzilla, perquè molts ciutadans catalans, tot i tenir unes idees polítiques clares i sovint contundents, no fan gaire cas dels debats i declaracions dels seus representants electes: hi ha una sensació estesa que el poder ha estat gentilment segrestat, fa temps, per una colla reduïda de prohoms.

No ho vaig entendre del tot fins que un dia a la ràdio, fa cosa de mig any, l'actual presidenta del Parlament català, Núria de Gispert, en comentar el cas Millet, va deixar anar: “Ens va saber tan de greu quan es va descobrir [el frau], perquè al Millet el coneixíem tots, tots!”. Com es pot esperar que la gent s'interessi per la política de partits si els ingenus de debò, al cap i a la fi, no són pas els McGrottys –per dir-ho així- sinó els mateixos polítics, en considerar-se que ells mateixos realment són “tothom”? Vist aquest panorama, les consultes populars, posem per cas, han de ser força més interessants per la gent –per tothom de debò- que qualsevol iniciativa parlamentària.