Actualitzat el 21/10/2006 a les 13:05h

Ara fa mes o menys un any que començava periodisme a la Universitat de Vic (UVIC). A 2/4 de 9 del matí em plantava al vestíbul de la facultat d'empresa i comunicació amb el meu bolígraf blau, la carpeta vermella i un grapat de fulls. Després de la presentació de la primera assignatura tocava temps de descans –abans pati-. Com és costum el primer dia un s'intenta socialitzar desesperadament . Així que amb els quatre col·legues acabats de conèixer vam decidir esmorzar al bar de la uni.

Des de sempre havia sentit mil històries sobre l'època daurada de tantes i tantes persones –la vida universitària- i moltíssimes vegades les millors anècdotes tenien com escenari el bar de la facultat. Acompanyat dels quatre companys nous de trinca vaig baixar de nou al vestíbul. Vam llegir tots els! indicadors amb la intenció d'ensopegar amb un cartell que digués "BAR" però no. No en vam trobar cap. Decidits a no deixar escapar ni un segon mes del preuat temps de descans vam demanar a secretaria. El bar el trobareu a la facultat d'aquí al davant. Entreu a l'edifici i a la dreta –va dir la secretària que portava un "pinganillo" a l'orella-. Dit i fet. Cap al bar faltava gent.

Va ser una barreja de sensacions el que vam sentir només de treure el nas per la porta del "bar"; sorpresa, por, desil·lusió... Estàvem a l'entrada d'una aula força gran plena de taules i cadires. Fins aquí tot normal. Però la barra no era enlloc. Perdona, això és el bar? –vaig dir a una noia que passava per allà- Sí, us heu d'agafar les coses de les maquines –va dir ella. Els nous col·legues i jo ens vam mirar amb cara de pànic. Com podia ser que no hi hagués un bar com Déu mana? Un bar amb la seva barra, la seva cafetera, els seus diaris esportius... Totes l! es universitat en tenen! –ens dèiem els uns als altres. En! fí, que només quedaven 10 minuts de descans i la nostres panxes necessitaven esmorzar. Cafè de màquina i donettes serien el meu primer esmorzar universitari.