La progressia nord-americana no dorm tranquil·la des que l’any passat el Tribunal Suprem va decidir que prohibir a les empreses i corporacions gastar tant com vulguin per defensar les seves posicions polítiques i per ajudar des de fora als candidats que creguin oportuns era una limitació inconstitucional de la llibertat d’expressió. Recordin que la primera esmena diu ben clarament que “el Congrés no podrà fer cap llei que entorpeixi la llibertat d’expressió”.

Sigui com sigui, els activistes de Media Access Project han demanat aquesta setmana a la Comissió Federal de Comunicació (FCC) que exigeixi a tots els anunciants que incloguin en el contingut dels seus anuncis els nom i cognoms de tots els individus o corporacions que hagin contribuït en més d’un 25 per cent del seu finançament.  A més, també volen que la FCC exigeixi la publicació en un registre públic dels noms de totes les entitats que hagin contribuït a les despeses de l’anunci en més d’un 10 per cent. La idea és intimidar a les empreses que defensin candidats i posicions contràries a les preferències dels activistes, com va passar l’any passat amb Target, de Minnesota, que es va veure enmig d’un boicot per haver contribuït indirectament a la campanya d’un senyor que no defensava el dret al matrimoni amb persones del mateix sexe.

Per altra banda, no dic que no sigui raonable exigir que qui paga anuncis també els firmi. El que em fa desconfiar és el camí que han escollit els activistes: l’ordre administrativa. Si els senyors de Media Access creuen que seria bo per la democràcia implementar aquesta política, em semblaria molt més sensat mirar d’aconseguir-ho mitjançant el procés polític habitual: és a dir, convencent a un número suficient de congressistes de la bondat de la innovació. Evidentment, els representants del poble no estan per la labor de seguir aquest camí, i és per això que els activistes recorren a les agències federals, per mirar d’entrar per la porta del darrera les polítiques que són incapaços d’aconseguir al terreny de joc polític habitual. El problema d’aquestes agències és que els seus líders no són elegits pel poble i en molts casos responen d’una manera molt limitada al control del Congrés. La idea és que desenvolupin detalls tècnics de la implementació de lleis, però no que estableixin polítiques que el Congrés no està disposat a assumir.

He de dir, també, que em sembla una bona senyal, que els activistes de Media Access es vegin reduïts a utilitzar aquestes tàctiques davant la impossibilitat de convèncer gairebé ningú dels seus plantejaments.