Que el President Pujol afirmi públicament que ja no té arguments contra la independència de Catalunya com a via política per solucionar els problemes econòmics, socials, polítics, culturals i morals de la nació és una bona notícia. Però em provoca algun calfred pensar que si Pujol, persona intel·ligent que sap escoltar i llegir de diverses fonts, ha trigat sis dècades a visualitzar la independència com la solució a la incomunicació política amb Espanya, ¿quan trigaran a creure en la independència aquells que es neguen a escoltar arguments contrastats; aquells que no volen escoltar més enllà del pamflet espanyolista mediàtic, ja sigui escrit o audiovisual, o bé aquells que viuen instal·lats en la patètica catalanitat dels partits d’obediència espanyola?

Ara toca a CiU. Les reflexions de Pujol són sempre benvingudes, però que arribin tan tard i després de tantes experiències negatives, de tanta provatura d’aquest invent del TBO anomenat l’“estat de les autonomies”, expliquen que el narcòtic convergent ha estat realment poderós, intens, però afortunadament no letal. Segur que Convergència és el partit –quantitativament- amb més independentistes de tots els partits polítics de Catalunya, però fins que el flautista d’Hamelí no doni la consigna, molt en temo que la majoria es guardarà prou de manifestar el seu secessionisme en veu alta. Ara toca, doncs, companys convergents d’arreu del país, aixecar-vos i dir ben alt i ben clar que en nom dels vostre partit mai més us tornaran a dir autonomistes. És la voluntat del vostre líder històric i depèn de vosaltres que ho sigui també del vostre líder actual.

Voler la independència. Ja no valen declaracions en la intimitat, ni metàfores costumistes, ni viatges a l’altra banda de riu. Ara cal dir les coses pel seu nom, com ha fet el president Pujol. No cal que cap convergent vagi pel món dient que és independentista, n’hi ha prou que digui que vol treballar per la independència. Al Parlament, només hi ha catorze diputats independentistes, però a banda d’aquests catorze, que òbviament treballen per la independència, n’hi ha desenes més que volen la independència a l’ala dreta de l’hemicicle, els quals en públic diran que no són independentistes. Doncs que el nom no faci la cosa i que es dediquin tots plegats a sumar voluntats i sincerar-se davant del poble de Catalunya, on toca fer-ho: al Parlament. Amb el debat de la proposició de Llei de declaració d’independència proposada per SI  tindran una bona oportunitat. Una oportunitat d’or. Que aquesta iniciativa legislativa històrica ens faci a tots més valents, que ens permeti parlar clar i deixar els eufemismes caducats pels calaixos corcats de l’autonomisme.