El senyor Enrique Lacalle ha creat una penya que es diu Puente Aéreo. Cal no negar-li originalitat ja que és la primera penya transversal que es coneix: dóna suport alhora a Madrid i a Barcelona (en aquest ordre). El partidet d’inauguració va comptar amb diversos elements que passo a detallar. Per part de l’equip blanc: José María Castellano (Ono), Antonio Vázquez (Iberia), Rodrigo Rato (Caja Madrid), Ignacio Garralda (Mutua Madrileña), José Manuel Entrecanales (Acciona), Javier Monzón (Indra) y Borja Prado (Endesa). Per la part blaugrana: Juan Rosell (el de la CEOE, que a l’hora de començar el partit no sabia a quin equip apuntar-se), José Manuel Lara (el de Planeta, que tampoc sabia si barcelonejar massa l’afavoriria), Juan María Nin (de La Caixa, que fa temps que es va apuntar als dos equips a l’hora), l’advocat Emilio Cuatrecasas (que fa temps que juga allí), Luis Conde (de Seeliger y Conde que, almenys, fa la seva feina), Javier Godó (amo del Grupo Godó, i de tots els súbdits que hi treballen, i que lamenta no haver nascut allí per poder formar part de l’equip blanc), Enrique Lacalle (de BMP y SIL, senyor del totxo marbellí) i Manuel Torreblanca (de Barcel Euro, que desconec). (Nota: els noms dels alineats els he transcrit tal com surten publicats a la premsa). Com poden veure, tot d’allò més imparcial i sense interessos.

El partit inaugural va comptar amb la presència del president de la Generalitat, que va donar el tret de sortida de tan competitiu grup. Llàstima que ja no estigui entre nosaltres el senyor Matías Prats (pare). Hagués pogut retransmetre el matx i acabar de donar el toc de modernitat que caracteritza els components de la part catalana. Ignoro com va anar el partit i com va acabar el marcador (no s’ha fet públic). Encara que, com hem vist per la composició, el més probable és que perdés Catalunya. Més que res perquè el quintacolumnisme sempre ha estat perjudicial.

Podran observar que tots els de l’equip diguem-ne “indígena” (també coneguts com “Escopeta Nacional Siglo XXI”) es distingeixen per un enorme amor al país. Són àgils i moderns. De mentalitat oberta, mai han comptat ni amb l’aixopluc ni amb les subvencions dels poders públics. Sempre s’han mogut en la més pura economia de mercat, arriscant els seus propis diners sense que els tremolés el pols. Està clar, doncs, que contribuiran a dinamitzar el país (Espanya, que vol dir, de pas, enaltir les seves riques i diverses regions). A més, com bé descriu el nom del grupet, els jugadors, diguem-ne, catalans tenen ferma voluntat internacional. El grup el lidera i promou el senyor Enrique “Quique” Lacalle, cosa que ja he dit, que sempre s’ha caracteritzat per promoure negocis clars, transparents, catalaníssims i moderns. D’un patriotisme de pedra picada, el senyor Lacalle es mou per Barcelona, i pel Consorci de la Zona Franca, com si estigués a cal sogre.

Mirin, jo des senyors del Círculo Ecuestre admiro la seva honestedat perquè, ja en el seu nom, reconeixen que se’ls va aturar el rellotge quan es va inventar el motor d’explosió. Però en aquest món tant canviant i globalitzat, cal renovar-se. Era hora, doncs, que la modernitat els prengués el relleu com ara intenta fer aquest grup de modèlics ciutadans barcelonesos que volen participar en arriscades operacions internacionals (i més si, a les seves fileres, compten amb un “crack” de la comunicació moderna catalana, espanyola, europea i internacional, com és el Conde de Godó).

Com he fet en adaptar el títol d’aquest article, en remeto a Josep Pla: abans em pensava que al nostre país tot estava per fer; ara ja sé que no hi ha res a fer. Ep, i “By appointment to Generalitat de Catalunya”.