Vaig conèixer la Sole a finals del 2009, quan jo formava part de l'organització del referèndum sobre la independència de Catalunya a Osona. Va venir a interessar-se per les votacions amb dues amigues seves. Totes tres eren equatorianes. Com que acceptàvem votants no considerats ciutadans per l'Estat  espanyol –i que, per tant, normalment no tenen dret a vot-, les tres noies van venir a demanar el com i el perquè de tot plegat, sempre amb un to d'inquietud a la veu que venia donat pel fet de tenir una situació inestable que oscil·lava entre la legalitat i la il·legalitat. Una de les noies, tenia un marit i un fill a l'Equador; l'altra, ningú; la Sole, un xicot.

De fet, només vaig parlar amb ella aquell dia, i ja no la vaig veure més perquè va votar allà mateix de manera anticipada. “Així no ens veurà ningú”, va fer una de les seves companyes. Ho va dir en castellà, evidentment. I dic evidentment perquè, com tots sabem i s'ha comentat a bastament, en general els immigrants de parla espanyola no acostumen a tenir gaire interès a aprendre català. Compteu, doncs, la meva sorpresa quan la Sole em va fer un comentari en un català força correcte. “Parles molt bé!”, vaig animar-la. Ella llavors em va explicar que rebia classes de la nostra llengua. Les altres dues van comentar amb un deix d'ironia afectuosa que allò del català era una mania de la seva companya i res més. Entenien perfectament que un poble tingués dret a l'autodeterminació i agraïen que els permetéssim de votar –segurament hi entenien força d'opressions i imperialismes-, però això de la llengua... “¿para qué, si ya nos entienden?”, em va demanar una somrient.

Em vaig embrancar a parlar amb la Sole. Feia dos anys que era a Catalunya. Com les seves companyes, feia de cangur i netejava pisos. En un d'aquests pisos, on es veu que passava més hores que en els altres, la senyora de la casa era mestra d'aquelles de la ceba, i un dia, mig de broma, li va dir que li ensenyaria a parlar català. La Sole s'ho va rumiar i va arribar l'endemà amb una proposta: mitja hora de classe de català a la setmana, a canvi d'una hora extra de neteja. La mestra, gran persona, va arrodonir-ho: el canvi havia de ser d'una hora per una hora. La Sole va accedir-hi, es van donar la mà per tancar el tracte i aquí va començar tot. Quan jo hi vaig parlar, ja feia un any d'aquella classe setmanal de català. No sé si mai em servirà de res, va acabar la noia amb un somriure, però vull ser d'aquest país, i aquest país parla català. No cal dir que la seva declaració de principis em va tocar la fibra i em va humitejar els ulls.

Hi he pensat molt, en ella, durant tot aquest temps, i ara que el govern s'ha decidit a puntuar alt els de fora que parlen català, si no us explico això, rebento. Ha arribat l'hora de la Sole. Al capdavall, el seu afany d'integrar-se sacrificant temps i diners potser li hauran servit d'alguna cosa... Com ella hi ha pocs casos, però totes les Soles que hi pugui haver a Catalunya es mereixen el que ara els donen amb aquesta “mania d'aprendre català”. Potser ara sí que aconseguim que tothom es torni una mica maniàtic i que no n'hi hagi prou amb fer-se entendre en una altra llengua que no és la nostra si es vol viure aquí.