Un dijous al vespre normal em dirigia a remullar-me unes miques a la piscina municipal situada al sòrdid barri de l'Estadi, de Vic. Piscina on, per cert, no vaig veure mai cap regidor compartir aigua i clor amb un catàleg divers de colors i nacionalitats. Anaven a clubs privats, no fos cas que el Pantone els tenyís. Durant la travessa em vaig creuar amb un negre tocat amb una gorra americana rematada amb un escut d'Espanya brodat. "Collons!", vaig pensar. Passejar-se per Vic amb una gorra d'aquesta mena té el seu mèrit. "Hi ha gustos per a tot", vaig concloure. Defcon 5.

Unes setmanes després, un divendres dels habituals, d'aquells divendres que no tenen cap sentit, a Granollers vaig tornar a creuar-me amb un altre negre que compartia gustos estètics amb el negre de l'Estadi. Segona observació, la cosa ja passa d'anècdota. Defcon 4.

Pocs dies després, un diumenge avorrit - com tots els diumenges- vaig topar-me amb un altre negre a Manresa, que a més de dur la gorra amb l'escut l'acompanyava amb una samarreta d'un toro amb els penjolls pintats de rojigualda. Tercera observació. La cosa neguiteja. Defcon 3.

Just dos dies després, un dimarts poca-solta, al passeig de Sant Joan de Barcelona els meus ulls es van tornar a entristir. De nou, un negre amb bossa d'esport, camisa vermella i pantalons de llana rematava el seu vestuari amb una gorra blau marí amb l'escut d'Espanya com a mascaró de proa. Quarta observació. Nervis. Defcon 2.

Encara no recuperat de l'ensurt al següent dijous, a l'estació de Montcada-Bifurcació, una mena d'escorxador on s'aturen un grapat de trens, es va enfilar al rodalies un negre amb gorra negre i l'escut ja habitual. Va seure davant meu en aquell quadrilàter entapissat que en diuen seients. A l'alçada de Torre del Baró, no vaig poder estar-me'n i li vaig preguntar el perquè. Quina intenció subversiva tenia aquell símbol estrany i provocador, aquell derroche patriotero?

Tot intentant fer un treball de camp de pa sucat amb oli vaig encetar la conversa: "Com és que portes aquesta gorra?". El gambià, - ixò em va confessar- em va mirar de fit a fit, es va treure la gorra i me la va mostrar a un pam del meu nas. "És d'Espanya!", m'ensenyava amb un aire cofoi i somrient que es podria traduir com un exemple de voluntat d'integració. Maldava perquè li donés mostres de la meva complicitat, que dissortadament, ni per a ell ni per a mi, va arribar.

Conclusió: Una de tres. O bé el fet que els negres catalans portin gorra amb l'escut d'Espanya és un fenomen paranormal que mai ningú no ha documentat; o bé m'he topat amb els cinc únics negres catalans que porten aquesta mena de gorres; o bé, alguna cosa estarem fent malament. M'inclino per la darrera. Defcon 1 per si de cas.