Quan el Magreb va aixecar-se fruit del col·lapse social contra els seus tirans amb crits a favor de la democràcia, les cancelleries occidentals van tremolar. La causa democràtica va guanyar els cors de l’opinió pública i va fer trontollar la realpolitik teixida pels governs occidentals. Els virreis corruptes d’Egipte i Tunísia van caure i van ser substituïts per governs militars i civils, respectivament, de transició.

El cas de Líbia, que és el que ocupa els telenotícies arran de la resolució de l’ONU en contra del règim de Gadaffi, és molt complexa. Després de fer caure de ben jove al rei titella instal·lat pels britànics, Gadaffi va instaurar la “Revolució verda”, la via revolucionària islàmica vers la justícia. Tot plegat va acabar amb una dictadura histriònica coaccionada pel bloc occidental i finançant atacs terroristes contra els seus enemics. Malgrat veure bombardejat el seu país per avions americans, als anys 80, i fer volar un avió de passatgers sobre Lockerbie, el coronel Gadaffi va aconseguir passar de pària a ser rebut pels líders occidentals, sobretot europeus, per la tasca de fre de l’islamisme radical, de mur espinós per la immigració subsahariana destí a Itàlia. I no oblidem el petroli, tampoc.

Líbia es va encendre fins arribar a una guerra civil, desigual i destinada a ser guanyada sanguinàriament per Gadaffi. L’opinió pública occidental es regirà davant aquest escenari i els seus governs es veieren forçats a desteixir la seva realpolitik amb Líbia, tot salvaguardant el petroli libi.

L’opinió pública ha portat a què occident toleri les transicions tunisianes i egípcies i que, finalment, actuï contra un aliat (encara que circumstancial) com Gadaffi, que per la seva imprevisibilitat és millor canviar-lo per un altre interlocutor. La qüestió és fins on anirà junt la tolerància i la tutela occidental.

Dubto que tot plegat sigui per la democràcia àrab. I és que en paraules de Kissinger, les potències occidentals valoren més que els seus aliats siguin “un dels nostres” que no que sigui “un fill de puta” o no. Això és realpolítik.