Poc abans del primer tripartit, El Periódico llançava la seva edició en català en una clara intenció de fer arribar el missatge socialista a capes de la població del país que mai s'hagueren aturat a fullejar el diari dels grans titulars i imatges. Calia fer entrar el discurs maragallià a les poblacions de comarques per guanyar el petit percentatge en terres foranes que permetés situar-se en una posició d'igual a igual amb Convergència i poder tombar, encara que fos calculadora en mà com en els millors càlculs de politburó, més de vint anys d'hegemonia nacionalista. I en aquest tauler d'escacs, l'edició catalana d'El Periódico va ajudar a esgarrapar per a una causa que ja comptava, si hem de fer cas a les males llengües, del suport d'ERC des de mesos abans a la campanya. I d'ICV, que m'ho descuidava de citar per evident.

Ara, lluny de períodes electorals (em permetreu ignorar les disperses municipals), La Vanguardia confirma el gir que va iniciar fa temps el Grup Godó amb la seva aporta per RAC1 i 8TV, catalanitzant la capçalera degana de la premsa escrita a Catalunya. La direcció de l'aposta és la mateixa que va fer en el seu moment El Periódico, però el sentit és totalment el contrari: l'edició catalana de El Periódico pretenia ser la causa d'un canvi; l'edició catalana de La Vanguardia és la conseqüència d'un canvi que s'ha precipitat el darrer any. O sigui, el català a El Periódico no era símptoma de res. A La Vanguardia significa molt.

Només cal repassar la trajectòria del periòdic del Grup Godó per veure que la seva línia sempre ha anat d'acord amb el poder econòmic i polític existent en cada època, tendint al conservadorisme, però també amb gestos de complicitat cap a d'altres tipus de pensament: ha estat franquista quan ha calgut, i ha evidenciat el seu suport a la monarquia amb més o menys intensitat depenent de la seva popularitat; però també va dissimular durant la República, encara que no es posicionés al costat de les proclames més enceses, i durant la primera legislatura del tripartit es permetia encara regalets al Govern, principalment a ERC.

Amb aquests antecedents de “peix al cove” en la seva màxima expressió, l'aparició de La Vanguardia en català és simptomàtica de quelcom més que d'un estudi de mercat (i si només fos això ja estaria bé, també). Mai la nostra llengua no havia estat tan bé, i com advertia Cardús, malgrat una estètica barroera, mai Catalunya havia estat tan catalana. Si La Vanguardia, que és el més semblant que existeix a la Santa Mare Església respecte a l'hora de fer canvis, introdueix una edició en català, no tenen ja motius els massoquistes de barretina per a seguir amb les seves prediccions d'ocell de mal averany: Catalunya? bé; el seu alliberament? millor; la llengua? com anirà la llengua de bé, que fins La Vanguardia la parla!