El divendres dia 11 d'aquest mes –al programa L'hora independentista que Daniel Solano presenta a Som Ràdio- un argentí, una colombiana, una brasilera i un anglès parlàvem, entre d'altres coses, dels prejudicis anticatalans que hi pugui haver als nostres països respectius. Vaig remarcar –innecessàriament, ja que se sap de sobres- que a bona part de l'Europa occidental se sol associar qualsevol reivindicació procatalana, per nímia que sigui, amb el mot fatídic “nacionalisme”, que a molts llocs té connotacions més aviat feixistoides i racistes.

Solano va aprofitar l'avinentesa per trencar una llança a favor de la paraula “patriota”, sent aquesta, va suggerir, més acceptable a nivell internacional. No pas a l'Argentina, va dir l'argentí, ja que l'adjectiu “patriotero” s'associa amb els militars (és a dir, amb l'ultradreta) mentre que un “nacionalista”, a Argentina, és una persona que està a favor del seu país però en contra del militarisme. A Colòmbia, per contrast –va aclarir la colombiana- un patriota és, al contrari, algú que estima el seu país i la seva gent, sense ser gens castrense...

Per embolicar la troca més encara, vaig explicar que en anglès, la paraula “nació” significa, estrictament, “país amb estat”. Així mateix, es parla dels “països britànics” (Escòcia, País de Gal·les, Anglaterra, que no tenen estat propi) però de la “nació britànica” (que sí que en té). Només hi ha una excepció a la regla: les nacions ameríndies i africanes: es pot parlar de “la nació zulú”, per exemple, sense que cap lexicògraf anglòfon senti la necessitat d'arrufar el nas.

Els angloparlants, doncs, tenen un problema semàntic a l'hora de referir-se a Catalunya com a "nation”. Si ho fessin, seria com si s'equiparés Catalunya amb les grans ètnies africanes i americanes (i ja sabem que Catalunya és tot menys un col·lectiu ètnicament homogeni). En fi, tenia ganes de provar d'aclarir aquest punt un pèl abstrús, ja que es tracta del primer article que faig per a Nació Digital.