Hi ha persones que diuen néixer amb bona estrella i d'altres estrellades, un tipisme molt suat però alhora molt cert. La fortuna no rep amb les mateixes conseqüències els esforços d'uns o d'altres, malgrat una similitud inqüestionable entre ells. L'atzar, el destí o aquell clau que va fer perdre un regne pot ser la causa. La persona és profundament imprevisible i d'aquesta peculiaritat en fa virtut. Tothom és igual al mateix temps que tothom és diferent. On comença i acaba la possibilitat de convergència?, Segurament en el més profund d'una condició espontània que ens fa més sorprenents cada dia.

El que s'escapa de la meva poca condició deductiva, davant d'esdeveniments humans però incongruents, com molts, és fer aquesta matisacions de bona o mala sort (és sort una paraula apropiada?, en tot cas és la que més s'ajusta) amb coses conseqüents de la nostra actuació. Hi hauran, per exemple, bons i mals professionals que davant d'una problemàtica actuaran segons el criteri els marqui i uns l'endevinaran i d'altres no, inevitablement. El que passa és que, sembla, hi ha moments, situacions, llocs, si voleu, que aparenten sentenciats per endavant, i tot allò que passa al seu entorn és negatiu, embrutidor o, simplement, molestós.

Concreto, perquè no se m'acusi de donar voltes sense destí. Hi ha un carrer aquí a Manresa (exactament són dos, però un és la prolongació de l'altre) que ha rebut alguna maledicció gitana o està damunt d'un cementiri que provoca vibracions negatives o, simplement, està potes enlaire des del record dels més vells del sector gràcies a la poca previsió, molta ineptitud i forces ganes de molestar, dels encarregats de facilitar el trànsit i la tranquil·litat als que passem per aquell indret un mínim de quatre vegades al dia.

Des de la Plaça de Sant Ignasi fins a la rotonda de Sant Marc, passem per la Via de Sant Ignasi i el carrer amb el nom del Sant abans esmentat. Tot l'any passat (si més no tot el curs escolar passat) va estar tallat per la construcció d'una rotonda que si facilita per una banda el trànsit a l'entrada de la ciutat, por provocar més d'una accident per l'alçada de la seva vorada, però feta està i considero que té més virtuts que defectes. Després vam començar a enderrocar les cases que hi havien davant l'ermita, menys una que va posar obstacles a una negociació que desconec amb l'Ajuntament. El cas és que des de l'obertura del carrer amb la celebració corresponent perquè s'havia fet una cosa bé, la Via de Sant Ignasi s'ha convertit en un perill constant i virtuós amb un cau de possibles ensurts que si no acaben a Sant Joan de Déu és per la poca velocitat que es pot transitar allà. Entre les cases de colorets que fan a dalt i que semblen dirigides per Antoni Gaudí, (no per la seva bellesa modernista sinó per la paciència de la Sagrada Família barcelonina) i un estrany popurri de canyes d'escombra i terra polsosa al final del carrer de Sant Marc, els operaris han col·locat una separació de seguretat que es menja més de mig carrer i si et trobes un cotxe una mica despistat que ve de cara o un autocar que, encara que no es distregui, vulgui fer valer la seva envergadura, ja tenim muntat el sidral oportú i lògic dels encarregats municipals a l'hora de les planificacions. Tant li fa que tardin més o menys, quan acabin, al cap de poc tornaran a aixecar-ho per posar línia telefònica, o canonada de gas o, simplement, per justificar uns pressupostos mal gestionats i mancats de tota lògica. Se m'acut recomana'ls un afegit pel carril bici. Posats a fer bajanades, oi?.