Aquesta setmana ha començat la “3a escola de pares i mares de Vic”. D'iniciatives com aquesta n'hi ha  unes quantes en els últims temps no només al territori català sinó a tot el món civilitzat. A Vic, els organitzadors han pautat tot un seguit de conferències que segur que són de gran utilitat per als progenitors actuals. Jo, que ja tinc el fill gran, confesso que assistiria encantada a la del 4 de maig que porta per títol “Vols estalviar en la factura de la llum?”

Veient tot això, però, se m'escapa la pregunta: Què ens està passant? Com és que necessitem que ens ensenyin a ser pares o mares? Què ho fa, que un comportament tan natural com la vida mateixa, ara demani un aprenentatge oficial?

A mi només se m'acut una resposta: la civilització. Pensem massa, mirem de fer-ho bé, de no equivocar-nos, de no ser políticament incorrectes ni tan sols amb els nostres fills... Si fóssim a la selva, no tindríem Internet, ni el nen hauria d'anar a l'escola, ni tindríem llum, ni el nen seria cap indisciplinat perquè faria el que fan els cadells de tots els animals, o sigui, jugar imitant els grans... Però som humans, tenim un cervell i una intel•ligència, aprenem massa coses i les fem aprendre als nens. Lluitem contra natura i arriba un moment que quedem completament desconcertats.

I així també arriba un punt en què hem d'assistir a xerrades que parlen de la disciplina a casa i a l'escola, de la digitalització de les aules (quina cara hi faria en Mowgli? Us ho imagineu?), dels drets que tenen els nens, de com posar-los límits i, fins i tot, de què fem amb els mocs dels nostres fills. El títol d'aquesta darrera conferència, precisament (que tindrà lloc dilluns que ve, dia 21), ha estat el detonant perquè em posés a escriure aquest article. Això dels mocs m'ha arribat a l'ànima.
 
Em demano si no estem a punt d'arribar a un moment en què això de parir -ep, amb preparació al part, eh? Que ja no és com abans, quan els nens sortien sense que ningú no hagués de preparar res...- no es converteixi en el tret de sortida d'una cursa per assolir una perfecció que nosaltres, humans imperfectes, no estem preparats per atènyer mai. No sé si és gaire sana aquesta angoixa que ens porta a no creure en nosaltres mateixos, a sentir-nos tan insegurs com a pares i mares que ja no sabem ni com eixugar els mocs a la canalla. Hem institucionalitzat els senzills consells útils que abans ens donava el pediatre a la consulta; ara, d'això, en fem conferències. Ens ho prenem tot tan seriosament, tan, que no sé si és per aquesta raó que els infants ens noten atabalats i per això ens poden prendre impunement el pèl i divertir-se amb nosaltres fins que no aparegui la Supernanny de torn i els posi a ratlla.
 
No em carrego els cursos i la iniciativa. Si es fan, és que calen. Però... potser que comencessim a pensar si la nostra societat, tan moderna, no està deixant enrere els sans costums antiquats de pensar que la natura és savia i que potser simplement li hem de fer una mica més de cas.