La bandera, aquest tros de drap pel qual tantes barbaritats i també tantes pàgines heroiques i emotives s’han escrit al llarg de la història, representa els països, els pobles, davant la resta de països del món, perquè els identifica des de la seva diferència.  La bandera catalana ens representa a nosaltres, catalans i catalanes, per damunt de diferències de classe, d’ideologia, de religió, de raça, de territori i de gènere. Les quatre barres, doncs, són el senyal, la icona, la representació simbòlica de la nació catalana, de mil anys ençà.  

No és fins a les acaballes del XIX, però, que la bandera catalana adquireix una dimensió inequívocament política, de reivindicació nacional, de reclamació d’horitzons més ambiciosos d’autogovern. I la primera prohibició d’exhibir-la es produeix el 1897, inaugurant un llarg inventari de persecucions de tota mena, per part de tot tipus d’autoritats. En parla amb encert Pere Anguera a  Les Quatre Barres. De bandera històrica a senyera nacional, un llibre magnífic del malaguanyat historiador reusenc, que acompanya la monumental feina d’investigar, amb rigor i minuciositat, els símbols nacionals, que ell ha fet, també, amb l’11 de setembre, Els Segadors, la sardana i Sant Jordi.

En qüestió de banderes, som tirant a garrepes. Amb la nostra, vull dir. Sense proposar l’ostentació permanent que en fan els nord-americans amb la seva de les barres i estrelles, crec que no estaria de més que, en actes públics de tota mena, la bandera catalana n’ostentés sempre la presidència simbòlica. I que onegés de formar desacomplexada als balcons de les cases en dies assenyalats i, de forma permanent, en cases de construcció única, solitària (xalets, masies, etc).

El problema és on trobar banderes. En qualsevol país del món, les botigues dels aeroports venen banderes de tota mida i un caramull d’objectes amb els símbols nacionals, a disposició dels estrangers o forasters. Però, a les ciutats, la gent acostuma a saber, amb facilitat, on s’ha d’anar per comprar la bandera del país, que no sigui recórrer a partits o entitats culturals, sinó comercials, estrictament comercials?

Sembla com si volguéssim amagar la bandera o que ens avergonyís d’utilitzar-la. Als mítings de segons quins partits hi ha més banderes de sigla, de colors ideològics, fins i tot d’altres països, que no pas nacionals, normals, les que identifiquen tothom perquè són de tothom. En fi, sóc dels que encara s’emociona quan veu onejar la bandera catalana al capdamunt d’un pal, ben alta, ben dreta i, sobretot, ben sola. Com l’hem somiada tants cops...