Pel que fa als drets mediambientals, també hem avançat. Les legislacions per protegir les nostres costes, així com els Pirineus, en temps del Conseller Salvador Milà, van conduir al país a salvar allò que havien desfet anys de pujolisme condescendent amb el gran empresariat que atemptava contra la nostra salut. La Llei de Foses –si, sí, encara calen mesures com aquestes-. Encara estem en el postfranquisme. La creació –tenint en compte els bons professionals que tenim en aquest país en matèria de gestió de conflictes- de l'Institut Català per la Pau. La creació del registre d'empreses sancionades per infraccions molt greus; en la direcció de lluitar contra el terrorisme laboral. La introducció de criteris ambientals en la contractació pública seguint les recomanacions de la UE. El recolzament a la nova economia (energies renovables, TIC, etc.). El Pacte Nacional per l'Habitatge; amb un fabulós debat entre tots els actors socials. I les mesures que se'n derivaren. L'inici de la nova cultura de l'aigua amb l'ACA (Agència Catalana de l'Aigua) al capdavant. L'aprofundiment en la participació ciutadana,; i moltes d'altres mesures en la bona direcció. Liderades, pels “radicals i rarets” d'ICV-EUiA.

De les polítiques contra la crisi, amb una de les majors taxes d'atur en comparació amb la resta de Comunitats Autònomes. Em quedo amb els milions addicionals a la formació dels aturats i a l'autoocupació. L'acord d'ocupació (“Els trenta compromisos per la ocupació”) que obtingué la firma dels sindicats UGT i CCOO. A diferència del Govern social liberal de Zapatero; aquí ICV tira cap a la esquerra i ERC també hi ajuda. I la patronal doncs, no és qui porta la paella pel mànec. Deixant desamparats els representants dels treballadors.

També tinc exemples molt negatius, d'incoherència ideològica o de passos equivocats. Com els transvasaments que volia fer el Conseller Baltasar. Ara bé; la proposta de CiU i el Roine era pitjor. És tant difícil de que pugui donar-se com el concert econòmic! (perdó, “pacte fiscal”). Com les pífies d'Esquerra: la gestió comunicativa del cas Vendrell amb els càrrecs públics, com a exemple. Així, com l'acostament del PSC a tesis més liberals (deixant de banda tesis més propers de la esquerra socialista) i menys catalanistes. N'hi ha una llarga llista començant pel tracte amb el moviment okupa, la desproporcionalitat de les actuacions dels Mossos d'Esquadra, etc. Tot i això, el codi ètic i les càmeres de vigilància -per reduir falses denúncies i perquè no hi hagi tortures-, fou una gran idea d'en Saura. Després, les seves propostes es van anar desmarxant; producte de no haver-se plantejat mai seriosament polítiques de seguretat des de la esquerra. Tot i que fou el PSUC el que més bibliografia ens ha donat sobre plantejaments d'esquerres en aquesta temàtica. Evidentment; deixaré de banda el paper del Conseller d'Universitats i Empresa pel que fa al Procés de Bolonya i les seves declaracions al respecte. Vaig estar en el moviment estudiantil crític amb l'aplicació del pla i n'estic molt descontent de tota la seva actuació.

És doncs, un resum de la obra de govern dels dos tripartits. Amb quina motivació? Prestigiar els tres partits de govern? Per partidisme? Per electoralisme (després de “la patacada”)? No pas.

Per pal·liar els discursos simplistes o que volen desprestigiar l'exercici de la política. En els quals, les idees exagerades que s'han venut, vinculant “tripartit” amb “fracàs”, “desgovern” o “desastre”; passin a ser meres anècdotes d'un debat responsable i seriós per així poder consolidar una cultura democràtica del pacte i de les coalicions.

En definitiva, les coalicions i la democràcia parlamentària de consens “no és un mal negoci”. He de reconèixer que el problema és que a Catalunya no hi estàvem acostumats a nivell de la Generalitat i que les direccions dels partits –així com les declaracions d'alguns consellers (Ernest Maragall criticant la formula del tripartit)- han ajudat a CiU a generar aquest desprestigi. No hi hagut un relat, no hi ha hagut una única forma de comunicació governamental. N'hi ha hagut tres, i menys enllà de la obra de govern; és allò que li queda a la gent. Si et presentes criticant la formula amb la qual has governat i no expliques per què ha estat útil, vas a perdre les eleccions. T'apuntes al discurs de l'adversari: et fas un autogol.
 
Per tant, ni tant bé, ni tant malament.