He anat a veure la pel·lícula Pa negre. M’ha semblat una bona pel·lícula. Bona. Vull dir que bona, i prou. Em sorprèn el rebombori que s’hi ha instal·lat al voltant. No crec que sigui una pel·lícula que hagi de revolucionar res. Tothom amb qui parlo, em ve a dir el mateix. Per això voldria fer-hi alguna reflexió –tot abandonant el patrioterisme hispà que darrerament ens caracteritza.

La gala dels Goya em sembla com la de Hollywood, però en local. Una concentració de gent del cinema i la faràndula que es reuneixen per autohomenatjar-se i manifestar que estan tots encantats de conèixer-se: a sí mateixos i entre ells. Es posen guapos, es feliciten per la feina que fan i es donen premis. Aquest és un cas únic. Perquè en el ram de la bacallaneria, per exemple, el fenomen no té lloc. Han vist vostès els bacallaners reunits a, posem per cas, una llotja d’altura d’alguna població europea o americana per repartir-se premis i fer-se petonets? Jo no. Pa negre pateix d’aquesta distorsió. Li han donat mil premis Goya que, de fora estant, no s’entenen. Ni, em sembla que tinguin massa sentit.  

Es parla de l’oportunitat del cinema català per esdevenir important. Per què? Perquè li han donat un premi espanyol? No entenc res. Ni des del punt de vista pràctic (al món no l’importen els premis que els espanyols es donen entre sí) ni nacional (continuem jugant a la lliga d’altres). El cinema català no esdevindrà mai una cosa important. Seria bo no enganyar-se volent fer el que altres fan millor –sobretot quan parlem d’una activitat, la del cine, que està en decadència-. I si el carro de la indústria cinematogràfica se li està escapant a tothom, a nosaltres ja se’ns va escapar fa temps. Entre altres coses perquè mai hem volgut que fos una indústria. Perquè ha estat gestionat per artistes i no pas per empresaris. A més, Pa negre difícilment tindrà èxit internacional perquè s’hi exposa una història que no és universal i només els d’aquí som capaços d’entendre. M’explico: si l’argument i la producció giressin al voltant d’una de les postguerres que han tingut lloc al centre d’Àsia –produïda amb la visió que tenen els d’allà- estaríem parlant de cinema d’art i assaig.

I per acabar. Qui ha pagat la festa? Vistos els agraïments que es projecten als crèdits de la pel·lícula, no sembla que ningú hi hagi arriscat massa. Tot ha estat finançat amb diners del contribuent. Aquesta és una de les raons per les quals el cinema català mai serà res al món. No hi creu ningú. Ni tant sols els que hi treballen, que haurien d’apostar per un producte del qual ells en cobren un sou. El premi, penso, hauria de ser atorgat al sofert contribuent.

En resum, no sóc un crític cinematogràfic, però sóc dels que mantenen el món del cinema (anant al cine i, en el cas espanyol, pagant impostos). Felicito als actors i realitzadors (al productor, és a dir, el capitalista, que és l’estat, no el vull felicitar). Crec que estem davant d’una bona pel·lícula com les que, al món, n’hi ha tantes. I que, per cert, no sabem ni que existeixen...

PS. Ningú parla d’en Sergi López. El millor del film. Es nota que juga a la lliga internacional. Aquest sí que mereix un premi!