Sempre he estat convençut que el procés d’independència de Catalunya l’havia de catalitzar una nova força política. Enteneu-me: no vull dir que ella sola el protagonitzi. L’independentisme és massa polièdric i tranversal perquè això sigui possible. A més, la gent catalana no té l’esperit gregari que tenen altres pobles com per ballar al mateix temps una sola música. Vegeu sinó com en el Parlament del Principat hi conviuen ara mateix fins a vuit formacions polítiques després del darrer acte de transfuguisme d’un diputat. I això passa quan, arreu, el parlamentarisme tendeix des de fa ja bastant temps a la concentració del vot en unes poques opcions. Aquest fet no fa més que certificar que el nostre és un país difícil, políticament parlant.

Des de Catalunya Acció, i seguint aquest guió, des de primers del 2009 veníem preconitzant que calia aquesta nova opció política per tal d’activar un autèntic procés de creació d’un estat català independent. Després dels fets que van envoltar l’independentisme amb motiu de les passades eleccions del 28-N, el cert és que una nova força política va sortir-ne guanyadora: Solidaritat Catalana (SI). Amb tot, haurem de reconèixer que massa sovint les expectatives dels actors independentistes nous o emergents que entrat en l’escena pública han estat decebedores gairebé només començar. Qui no recorda el dos tripartits d’ERC o els noms de Colom o Rahola?
Aquest no ha estat el cas de SI qui només amb la Llei de declaració d’independència o la moció de suport a la consulta independentista del proper 10 d’abril ha fet més per trencar amb Espanya que d’altres que diuen ser-ne partidaris i porten anys i panys passejant-se pels passadissos del Palau de la Ciutadella. De fet, aquesta darrera moció ha aconseguit un fet insòlit i determinant perquè el Parlament pugui algun dia proclamar unilateralment l’estat català: la nostra cambra es reconeix a ella mateixa com a seu de la sobirania del poble català.

L’acció parlamentària de Solidaritat ha demostrat doncs que el seu nord i la seva prioritat és el de la declaració d’independència. Ni més ni menys el què venia demanant Catalunya Acció des de la seva creació a primers de l’any 2005. En un escenari com aquest, com calia actuar per part nostra? Fer com una capelleta més i dir que no ens agrada el color dels pantalons o de la corbata dels seus diputats? La famosa “unitat” que hom demana comença per saber valorar els mèrits d’altri. Almenys a nosaltres no ens dol reconèixer la bona feina dels Tena, Bertran, Strubell, Valdero o López Bofill i dels milers d’adherits al projecte de SI, malgrat algunes diferències que haguéssim pogut tenir en el passat. Aquest no és l’independentisme residual, aquest és l’independentisme emergent i… sí, “express”! Perquè aquest servei sempre és el més ràpid, modern i eficient a diferència de la mentalitat funcionarial espanyola caracteritzada pel “vuelva usted mañana” de la qual s’han empeltat molts dels nostres connacionals de tant visitar la carrera de San Jerònimo.

Per tot plegat, la millor manera, des de les files de Catalunya Acció, de fer crèixer i fer més potents les sigles de Solidaritat Catalana és coordinar els esforços d’ambdues organitzacions tot començant per ser-ne jo mateix, desprès de les primàries d’ahir, el seu candidat a l’alcaldia de Barcelona. I puc assegurar, en cas de sortir elegit,  que la meva acció política dins el consistori barceloní serà ben clara i sense embuts: fer de la nostra ciutat la punta de llança del procés d’independència de Catalunya. Només d’aquesta manera és com el cap i casal pot començar a adquirir una personalitat i un caràcter de capital del proper estat català.