S'ha tornat boig el president francès, Nicolas Sarkozy després de les seves repetides crides a una resposta militar en l'afer libi i, en particular, a atacs dirigits contra les forces gaddafistes?

Sembla com si Sarkozy volgués matar el dictador libi ell tot sol. Fa uns mesos, hauria tingut molt de gust a vendre-li unes quantes centrals nuclears. Ara, Sarkozy encapçala la caça contra Gaddafi. Una lluita d'home a home. En el cas de Líbia, Nicolas Sarkozy, en efecte, s'ha convertit en el líder declarat de l'anem tots cap a l'aplec (cap a la guerra).

En la cimera extraordinària de la Unió Europea que es va celebrar aquest divendres 11 de març, Nicolas Sarkozy i el primer ministre britànic, David Cameron, van fer conèixer una carta als Vint-i-Set en què els proposaven, entre d'altres coses, la instauració d'una zona d'exclusió aèria sota el mandat del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. No obstant això, els dos països han dit en privat que una resolució de l'ONU no seria necessària per a una intervenció militar, citant l'exemple de Kosovo. Anders Fogh Rasmussen, el secretari general de l'OTAN, pel que fa a l'establiment de les condicions d'aquesta intervenció, simplement va decidir divendres enviar vaixells de guerra a la Mediterrània per vigilar l'embargament d'armes.

Si la Casa Blanca ha expressat el seu interès a establir una zona d'exclusió aèria, les divisions han sorgit dins de la UE sobre la seva conveniència. Alemanya s'hi ha pronunciat en contra, així com Itàlia i Grècia. "Nosaltres no volem ser arrossegats a una guerra al nord d'Àfrica", va dir el ministre de Relacions Exteriors alemany, Guido Westerwelle. Bèlgica i els Països Baixos han expressat les seves diferències, no s'hi oposen si es fa sota mandat de l'ONU i junt amb la Lliga Àrab i la Unió Africana. Per cert, la Chacón no sap/no contesta...

Han sorgit, doncs, noves divisions després de l'encaixada de mans de Sarkozy a les escales de l'Elisi amb dos representants del Consell Nacional de Líbia, que confirma el reconeixement oficial per part de França. Aquesta decisió ha sumit la UE en la "confusió", la "ràbia" i la "consternació", segons d'on vingui el retret. Per a alguns, Sarkozy hauria actuat "per caprici". La Gran Bretanya, per exemple, només reconeix els estats i no els grups. Però a la reunió de divendres la UE es va veure obligada a reconèixer el nou Consell Nacional libi com a interlocutor (encara que no com a "únic", com és el cas de França).

Encara que preocupant, la posició de Sarkozy en el cas de Líbia podria ser "hàbil", tant en termes de la política exterior com a nivell de la seva política interna. Sarkozy ho ha fet tot per guanyar i mostrar-se poderós junt amb els britànics i en contra dels alemanys. I, amb la represa del nou ministre Alain Juppé en la política exterior francesa, demostra que quan el món s'està cremant ell és el cap dels bombers.

Tanmateix, la síndrome de les divisions a la UE sobre la intervenció dels EUA a l'Iraq el 2003 encara roman fresca en la nostra memòria. L'escalada francesa podria procedir a un bon saber compartir els rols: als principals països de la UE la tasca de manejar el garrot i als altres, com ara Grècia, la tasca de negociar, en les bambolines, amb el clan Gaddafi.

Una estratègia que no és creïble per a tothom, perquè sembla que França no ha après les lliçons de la història. Crec que Nicolas Sarkozy no en sap més que els altres líders europeus. Aquest gest fatxenda (ai, la grandeur!), marcat d'un imperialisme molt del segle XIX, podria desacreditar localment l'oposició. I això fa que aquesta decisió encara sigui més difícil d'entendre, havent demostrat que la intervenció americana a l'Afganistan i a l'Iraq va posar de manifest les conseqüències devastadores de no comptar amb un aliat local creïble.

L'aposta de Sarkozy és arriscada, però la solució de deixar el dictador Gaddafi recuperar el control d'un terç del país encara és molt pitjor. Cal prudència en el compromís de les forces europees a Líbia. I, sobretot, cal que els països àrabs i africans demanin de manera clara i compromesa el seu suport a aquesta operació —inclòs l'aspecte financer per als qui poden pagar.

De fet, s'ha d'anar amb compte amb les solucions simples dels estats, fins i tot encara que sigui perfectament raonable privilegiar les sancions econòmiques, prohibir els visats, fer embargaments sobre la venda d'armes, l'aïllament diplomàtic i les amenaces militars. L'hora de les decisions difícils s'acosta. Tret d'un miracle, els països susceptibles d'intervenir hauran de triar a curt termini entre una acció militar arriscada o l'abandó d'una població en perill. I, en tots dos casos, amb la garantia que la seva decisió tindrà un pes no només a Líbia, sinó a tota la "primavera àrab".