El primer és no haver entrat, i una vegada dins de la crisi, no deixar que segueixin al seu càrrec els que hi eren quan va començar. La dimissió dels responsables de la política econòmica i de la vetlla de les institucions financeres és un requisit. El governador del Banc d’Espanya –el seu nivell intel·lectual es pot veure al libre La competencia- hauria de haver dimitit i no venir ara a donar lliçons de com ordenar el sistema financer.

Cal deixar de banda l’emmirallament “progre” en relació a la Unió Europea. La crisi a Espanya s’ha produït gràcies a la permissivitat del Banc Central Europeu i ara no pot venir a dir res. Ha servit als seus senyors mentre feien beneficis, ara ens assenyala amb el dit dient que la situació a la que hem arribat és difícilment assumible a curt termini. Calia posar davant les seves responsabilitats a la Unió Europea, per acció i per omissió, Alemanya inclosa

De la immigració cal parlar-ne, i amb les estadístiques a la mà de la bombolla a Espanya es veu ben clar que hem de re-situar la quantitat de mà d'obra immigrada als nivells precrisi. Cal reduir les polítiques d’atracció migratòria, que no es poden suportar amb les infraestructures actuals ni sanitàries ni de transport públic, per citar-ne dues.

Les pensions s’han de baixar de manera que a partir d’un llindar d'uns vuit-cents euros comenci a reduir-se en un u per cent addicional per cada centena d’euros acumulada de pensió mensual, amb un límit del 12 per cent. No s’ha d’ajudar a les empreses dels sectors immobiliari i de la construcció. Les inversions innecessàries i inútils que s’han fet s’han de carregar al compte dels empresaris que les han fet i ells han de respondre amb els seus patrimonis personals. Els errors d’inversió els han de pagar els seus causants i no pas la societat. En canvi, l’estat s’ha de fer càrrec dels aturats, per tal de mantenir el consum en la resta de sectors. Però el sector del turisme ha de tenir tot el recolzament possible.

Però qualsevol proposta que es faci, si no comença per reduir el pes dels polítics en el sistema econòmic, reduint el nombre de polítics a càrrec del pressupost (alcaldes, regidors, diputats de tota mena, senadors, etc.), així com personal contractat “de confiança”, com si no poguessin confiar en els funcionaris públics, no tindrà l’efecte esperat, ja que la població està farta de veure que viuen molt bé mentre la resta de la població segueix el camí d’empobriment.