Aquestes darreres setmanes estem assistint a un allau d’informació realacionada amb l’èxit del film “Pa negre”, guardonat amb nou premis Goya. La majoria de crítics parlen bé de l’obra de Villaronga i molta gent llegeix la novel·la d’Emili Teixidor que va inspirar-la. Mentrestant, la caverna messetària carpetovetònica no ha parat de llençar insídies contra la pel·lícula, el seu director i l’autor de la novel·la.

Aquests psicòpates proclamen que “Pa negre” esdevé una exaltació de l’homosexualitat i el maniqueisme (els republicans són molt bons i els nacionals més dolents que la tinya), a banda de ser una croada impulsada pel corporativisme catalanista i el lobby gay. S’ho haurien de fer mirar.

Sortosament, davant l’estupidesa del lobby franquista actual (sobretot la gent d’Intereconomía i La Gaceta), la frase que apareix en el cartell de la pel·lícula “Les mentides dels grans crien petits monstres”, en aquest cas no es pot aplicar. Les mentides d’aquests manipuladors no se les creu ningú, ni ells mateixos.

En els anys immediatament posteriors a la Guerra Civil, per a poder menjar pa, la població molia, de forma casolana, qualsevol tipus de cereal disponible, de vegades blat, però moltes vegades sègol o civada, sense separar el gra de la pellofa. De tot plegat en resultava un producte de molt poca qualitat: el pa negre.

La novel·la de Teixidor retrata el descobriment de la brutor i el costat més corrupte de l’ésser humà per part dels dos nens protagonistes, a través de la por i la submissió dels perdedors, a més de les tràgiques conseqüències que se’n deriven: la pèrdua de la innocència, la inculcació de la llavor de l’odi i la maldat, i el dany irreparable que tot plegat provoca en els petits cervells dels protagonistes. La societat retratada en la novel·la i el film està farcida d’equívocs i falsedats, famílies xafarderes i calumniadores, mestres corruptes, venjances i delacions dels vencedors...

Un servidor de vostès va néixer l’any 1955, una època en que el pa negre gairebé havia desaparegut. Sense ser un període de flors i violes, els nens vigatans i osonencs menjàvem pa de blat del forn del costat de casa o de la Pavicsa. De tota manera, els tics i defectes de la societat osonenca dibuixada per Teixidor no havien desaparegut del tot. Tal com va proclamar el pintor Goya: “El somni de la raó engendra monstres”, en aquest cas la raó dels vencedors.

Quan jo tenia set anys, abans de fer la primera comunió, amb els amics anàvem sovint a visitar l’entrada exterior del convent de les Sagramentàries, on compràvem una pesseta de pa d’àngel (els retalls que quedaven de les hòsties no consagrades, elaborades sense llevat).

Els nens del pa d’àngel vam créixer (és un dir) envoltats d’una por més diluïda que els del pa negre, una por més surrealista i estrambòtica, però por en definitiva. Recordo que quan entràvem a l’aula de l’escola de les Beates (Beateri de Santa Catalina de Siena), ens feien fer una gimnàstica molt curiosa: anàvem donant voltes en fila índia al voltant dels pupitres, encara amb els abrics posats,  tot alçant i baixant els braços mentre declamàvem: “¡Uno, dos, soy de Dios, uno dos, soy de Dios!”. També ens feien cantar els himnes  franquistes “Montañas nevadas”,”Isabel i Fernando” i, com no podia ser d’altra manera, l’inefable “Cara al sol”. Sense oblidar el mes de María y el mes del Sagrado Corazón. Tot en castellà, un idioma que ben pocs enteníem.

Els càstigs que rebíem eren perversos: si algun nen feia una malifeta (fos veritat o no) era enviat a la classe de les nenes, li posaven una llibreta oberta al cap, a manera de barret, i li feien donar voltes, mentre les nenes eren obligades a escridassar-lo amb un insult al·lucinant: “Xino, xino, xino!”. Tortura psicològica.

Abans de fer la primera comunió, els dissabtes anàvem a “doctrina”, on ens inculcaven nocions de teologia dogmàtica i ens explicaven (és un dir) el misteri de la Santíssima Trinitat. De fet, amb tants pocs anys, no sabíem distingir entre la Santíssima Trinitat, en Patufet, la mare de Déu, els Tres Porquets, la Caputxeta vermella, l’àngel de la guarda, la Ventafocs, la Blancaneus o el nen Jesús. Tots aquests personatges els posàvem dintre del mateix sac irracional. Es pot ser religiós i creient, però mai s’ha d’obligar un infant a fer una immersió teològica als set anys.

Més endavant, al col·legi dels Maristes, si l’hermanu Fernando ens tocava les cuixes i ho explicàvem a casa, la família no ens creia i, per postres, rebíem una bufetada, un bolet, una plantofada, un revés, una clatellada, un nata, un pinya i de vegades, un júlit o uns cops de cinturó al cul. Aquells dies, els càstigs físics eren un correctiu habitual.

Tinc un record nítid d’una indigna proposta del professor de FEN, el senyor Sureda, quan jo feia el curs anomenat d’ingrés. Un dia, aquell falangista ens va explicar la manera d’utilitzar el punyal que portàvem els escoltes o els falangistes quan anàvem a passar uns dies de campaments. Si, arribat el cas, volíem matar una persona, no n’hi havia prou a clavar el punyal a la panxa de l’adversari. Després havíem de fer pressió amb l’arma cap amunt, per esbudellar l’enemic. Tot això ens ho ensenyaven quan només teníem 12  anys!

I així vam anar fent-nos grans. I si se’ns despertava l’esperit crític, aleshores ens deien; “Tú calla i obeeix”, “Fes bondat”, “No et fiquis en política!”, “No t’emboliquis!”, “No veus que t’ho diem pel teu bé?”... Vet aquí la trista vida dels nens del pa d’àngel.

Ara, de gran, encara no comprenc com la majoria d’historiadors de casa nostra no han gratat de veritat en el pervers rerefons d’aquella època. Encara hi ha por a rescatar la memòria. La majoria dels vençuts que encara estan vius tenen por, igual que els vencedors, temorosos de parlar i explicar les seves històries de delacions i falses denúncies. Parlar d’aquell temps és un tabú. La merda no es pot remenar. Però un dia o altre s’haurà de fer un gran exorcisme (o una intensa sessió de psicoanàlisi col·lectiva) per foragitar els dimonis que els avis, els pares i els nens del pa d’àngel portem a dins.