Actualitzat el 08/03/2011 a les 00:01h
Si ets patriota, on és la teva família?
Déu ens ha posat en una terra concreta, en un país concret, en una nació concreta, perquè l’estimem, la conreem, la treballem i la fem créixer. Creixeu i multipliqueu-vos, diu la primera pàgina bíblica, recordant quina és l’essència de la persona, dels pobles i de les nacions. També la nació catalana.
Per això no ens ha de deixar de sorprendre la manera com, en els últims anys s’ha menysvalorat la família i el que representa per a la nació catalana, per a un país darrerament molt baix en natalitat i, en conseqüència, amb una baixa autoestima. De fet, la crisi econòmica que estem vivint és també més greu a Catalunya pel fet que en els últims quinze anys de vaques grasses no sembla que s’hagi preparat el país per fer front al que ens venia a sobre.
Mirem Alemanya, sinó, que a partir d’un fort amor pel país, tothom es posa a treballar pel bé comú i ara estan absorbint la gent més preparada d’Espanya i de Portugal. I és que demanen vuitanta-mil, 80.000 enginyers per a les seves empreses. Hi ha crisi a Alemanya?
En tot cas segur que es tracta d’una crisi molt diferent a la d’Espanya i a la de Catalunya, d’una economia basada en el diner ràpid i fàcil, amb la fe en les hipoteques i, per tant, hipotecant el futur, venent-lo al millor postor, de manera que ara som a les mans dels estats treballadors i estalviadors, com Alemanya o la mateixa Xina.
És aquest el futur que volem per a Catalunya? Començàvem parlant de la família. I que és una nació –que és una paraula que ve de ‘néixer’- sinó una gran família de famílies?
Si en una família, enlloc d’encoratjar els joves a tenir fills, els encoratgem a, sobretot, no tenir-ne i a llençar-los a la claveguera, estem parlant d’una família que no creu en el futur. Si en una família, enlloc d’alegrar-nos perquè les parelles es comprometen mútuament i de per vida, en el matrimoni, formant una cèl•lula estable de la societat, i enlloc de tot això els diem que qualsevol mena d’ajuntament curiós ja val, estem dient que no creiem en el futur, que no creiem els uns en els altres i que, en definitiva, no ens podem refiar de ningú, tampoc del teu company, tampoc de la teva companya.
Si en una família, els diem als nois que no cal que estudiïn i que sí, que han d’anar a l’escola perquè és obligatori, però que mirin de trobar una feina on es guanyin bé la vida i no tinguin gaires maldecaps, som una família que no creu en el futur, perquè no els hem preparat adequadament.
Si en una família, es premia més aviat l’escola ideològicament dominada pels polítics, prescindint dels seus resultats, en contra de les escoles més rendibles socialment, culturalment i socialment, aleshores estem preparant el desastre més absolut per als joves que volíem salvar de vés a saber quines idees!
L’Església a Catalunya celebra els vint-i-cinc anys del document dels bisbes “Arrels cristianes de Catalunya” on es deia que el nostre país va néixer de la marca hispànica de Carlemany, de la independència envers Narbona, de la institució dels comtes i de l’articulació de l’Església catòlica, que va donar real forma al país. La història de l’art català, malgrat el que es vulgui dir, bàsicament és la història de l’art en l’Església i els edificis més notables de la nostra arquitectura, no cal dir-ho.
No es tracta de fer recordatoris pomposos, sinó de subratllar que Catalunya té una matriu cristiana i que no podrà ser, sense ser cristiana, perquè sinó, què serà? Nihilista, musulmana? En aquests casos, deixaria de ser Catalunya, en podeu estar segurs.
Per això, qui estimi el país, tindrà família, la farà créixer, l’estimarà i la cuidarà. Treballarà i se sacrificarà per ella. Voldrà el millor per als seus fills, demanarà les millors escoles, on s’ensenyin els valors de l’austeritat, del treball i del sacrifici. Estimarà la vida, perquè és un miracle i un do de Déu i, finalment, estimarà l’Església, sense la qual, entre d’altres coses, no hi hauria hagut una transició democràtica i pacífica els anys 1970.
Com deia Antònio Gutiérrez, “sense l’Església, el PSUC no hauria estat possible”. Estimar el país, estimar Catalunya, és un deure de tota persona que ha nascut, viu i treballa aquí. Estimar significa voler el millor i el bé de l’altre, incondicionalment. Només el qui estima, coneix Déu perquè Déu és amor (1Jn 4,8).
Per això no ens ha de deixar de sorprendre la manera com, en els últims anys s’ha menysvalorat la família i el que representa per a la nació catalana, per a un país darrerament molt baix en natalitat i, en conseqüència, amb una baixa autoestima. De fet, la crisi econòmica que estem vivint és també més greu a Catalunya pel fet que en els últims quinze anys de vaques grasses no sembla que s’hagi preparat el país per fer front al que ens venia a sobre.
Mirem Alemanya, sinó, que a partir d’un fort amor pel país, tothom es posa a treballar pel bé comú i ara estan absorbint la gent més preparada d’Espanya i de Portugal. I és que demanen vuitanta-mil, 80.000 enginyers per a les seves empreses. Hi ha crisi a Alemanya?
En tot cas segur que es tracta d’una crisi molt diferent a la d’Espanya i a la de Catalunya, d’una economia basada en el diner ràpid i fàcil, amb la fe en les hipoteques i, per tant, hipotecant el futur, venent-lo al millor postor, de manera que ara som a les mans dels estats treballadors i estalviadors, com Alemanya o la mateixa Xina.
És aquest el futur que volem per a Catalunya? Començàvem parlant de la família. I que és una nació –que és una paraula que ve de ‘néixer’- sinó una gran família de famílies?
Si en una família, enlloc d’encoratjar els joves a tenir fills, els encoratgem a, sobretot, no tenir-ne i a llençar-los a la claveguera, estem parlant d’una família que no creu en el futur. Si en una família, enlloc d’alegrar-nos perquè les parelles es comprometen mútuament i de per vida, en el matrimoni, formant una cèl•lula estable de la societat, i enlloc de tot això els diem que qualsevol mena d’ajuntament curiós ja val, estem dient que no creiem en el futur, que no creiem els uns en els altres i que, en definitiva, no ens podem refiar de ningú, tampoc del teu company, tampoc de la teva companya.
Si en una família, els diem als nois que no cal que estudiïn i que sí, que han d’anar a l’escola perquè és obligatori, però que mirin de trobar una feina on es guanyin bé la vida i no tinguin gaires maldecaps, som una família que no creu en el futur, perquè no els hem preparat adequadament.
Si en una família, es premia més aviat l’escola ideològicament dominada pels polítics, prescindint dels seus resultats, en contra de les escoles més rendibles socialment, culturalment i socialment, aleshores estem preparant el desastre més absolut per als joves que volíem salvar de vés a saber quines idees!
L’Església a Catalunya celebra els vint-i-cinc anys del document dels bisbes “Arrels cristianes de Catalunya” on es deia que el nostre país va néixer de la marca hispànica de Carlemany, de la independència envers Narbona, de la institució dels comtes i de l’articulació de l’Església catòlica, que va donar real forma al país. La història de l’art català, malgrat el que es vulgui dir, bàsicament és la història de l’art en l’Església i els edificis més notables de la nostra arquitectura, no cal dir-ho.
No es tracta de fer recordatoris pomposos, sinó de subratllar que Catalunya té una matriu cristiana i que no podrà ser, sense ser cristiana, perquè sinó, què serà? Nihilista, musulmana? En aquests casos, deixaria de ser Catalunya, en podeu estar segurs.
Per això, qui estimi el país, tindrà família, la farà créixer, l’estimarà i la cuidarà. Treballarà i se sacrificarà per ella. Voldrà el millor per als seus fills, demanarà les millors escoles, on s’ensenyin els valors de l’austeritat, del treball i del sacrifici. Estimarà la vida, perquè és un miracle i un do de Déu i, finalment, estimarà l’Església, sense la qual, entre d’altres coses, no hi hauria hagut una transició democràtica i pacífica els anys 1970.
Com deia Antònio Gutiérrez, “sense l’Església, el PSUC no hauria estat possible”. Estimar el país, estimar Catalunya, és un deure de tota persona que ha nascut, viu i treballa aquí. Estimar significa voler el millor i el bé de l’altre, incondicionalment. Només el qui estima, coneix Déu perquè Déu és amor (1Jn 4,8).
COMENTARIS
+1
-0
Anònim, 09/03/2011 a les 23:57
Si algú que ha mort tornés en carn i ossos entre nosaltres,
s'haurien acabat totes les religions. Totes es basen en el mateix, en la premisa d'un paradís fictici que no ha existit i no existirà mai. Treieu aquest a la religió i queda tot desmuntat. Un agnòstic radical.
s'haurien acabat totes les religions. Totes es basen en el mateix, en la premisa d'un paradís fictici que no ha existit i no existirà mai. Treieu aquest a la religió i queda tot desmuntat. Un agnòstic radical.
+6
-2
innisfree, 08/03/2011 a les 21:11
Mossèn Jordi, espero no resultar-li irreverent, però permeti’m que li respongui a algunes de les afirmacions que vostè fa. Ja veig, però, que no em podré estar de fer alguna brometa, en algun cas fins i tot fàcil.
D’entrada, vostè diu: “Déu ens ha posat en una terra concreta, en un país concret, en una nació concreta, perquè l’estimem, la conreem, la treballem i la fem créixer.” Com ho sap, vostè això? L’hi ha dit Déu a cau d’orella, potser? No és prendre el nom de Déu en va dir aquestes coses? Vostè creu que Déu reparteix el personal pel món per territoris? Siguem seriosos.
Vostè continua dient: “Creixeu i multipliqueu-vos, diu la primera pàgina bíblica, recordant quina és l’essència de la persona...” Si és així, em pregunto, vostè, com a persona, què fa en aquest sentit? Sí, ja sé que em dirà que vostè ha sentit la crida de Déu, però em consta que dins i fora de l’Església hi ha altres persones que han sentit aquesta crida i que no voldrien haver de renunciar a formar una família. Com ho resol l’Església, això? És, evidentment, una pregunta retòrica: l’Església ho resol amb silenci administratiu.
Permeti’m que li digui que la família s’ha aprimat quantitativament –no pas qualitativament–, en bona part perquè, sortosament, la dona s’ha emancipat, s’ha incorporat al món laboral. Moltes dones, avui dia, s’han situat en pla d’igualtat amb l’home. No els ha estat fàcil, però se n’han sortit. Podem dir el mateix en l’àmbit de l’Església? És moralment defensable el paper ignominiosament secundari a què el món eclesiàstic té relegada la dona? Tothom recorda l’escena, per mi penosa, que es va poder veure a la Sagrada Família, quan un eixam de dones atrafegades van sortir a netejar l’empastifada que havien fet uns homes.
Vostè parla, pla ben pascut, des de l’escalforeta de la rectoria, i exhorta les famílies a tenir fills i a donar-los una bona educació. Ja sap el que costa tot això? Ja sap que moltes famílies estan en atur? Ja sap que la beneficència està saturada a causa de les ajudes a les famílies nouvingudes, aquestes sí, plenes de fills que després no poden alimentar ni educar? És això, també, el que hem de fer la gent del país?
No es pot pretendre comprendre la societat actual amb paràmetres de fa dos mil anys. “Creixeu i multipliqueu-vos.” Fa dos mil anys no hi havia sobre la faç de la Terra set mil milions d’habitants. No es pot, tampoc, en una societat moderna, pretendre impartir normes de conducta amb l’única autoritat de la trona.
A mi, que tinc arrels cristianes, a les quals no sento cap necessitat de renunciar, però que no sóc creient, també m’esgarrifa l’avortament, però la societat en què visc s’ha dotat d’unes normes, després d’haver passat molts anys fent veure que no hi havia cap problema. I això és el que segueix fent l’Església en relació amb els escàndols que han sorgit en el seu si: fer veure que no hi ha cap problema. No li puc dir que facin net d’una vegada, perquè una organització mastodòntica com és l’Església ha d’estar per força ancorada en l’immobilisme i el secretisme. I això, a parer meu, és un gran mal.
Visquin la seva catalanitat com a individus i com a Església, però no vulguin pretendre, en una societat com la nostra, marcar el rumb que s’ha de seguir en el futur. Poden ser-ne un referent, però no pas “el” referent. Ja sabem que hi ha societats on les directrius es marquen des del minaret, i així els va. No vulguem fer-ho nosaltres des del campanar.
Vostè diu: “Estimarà la vida, perquè és un miracle i un do de Déu...” Jo estimo la vida, la meva i la dels altres, i, per fer-ho, no necessito que sigui un miracle ni un do de Déu. Estimo la vida perquè sóc persona. I diu també: “...estimarà l’Església, sense la qual, entre d’altres coses, no hi hauria hagut una transició democràtica i pacífica els anys 1970.” I sense la qual, hi afegeixo, no hi hauria hagut quaranta anys de “caudillo por la gracia de Dios”. No fotem trampes al solitari, mossèn Jordi, que ja fa temps que ens afaitem.
Permeti’m que li digui que l’Església ha de ser humil, que ha d’entendre d’una vegada per totes el paper que li correspon en la societat actual, que no està en condicions de donar lliçons a ningú. Tinc el ple convenciment que, si Catalunya ha de continuar sent, això no dependrà, com en cap societat avançada, de la fe que majoritàriament professin els individus que hi viuen.
Humilitat, humanitat, compassió, comprensió, bondat, autenticitat. Són valors humans, no pas estrictament cristians, i, curiosament, cada cop costen més de trobar entre certs estaments eclesials.
D’entrada, vostè diu: “Déu ens ha posat en una terra concreta, en un país concret, en una nació concreta, perquè l’estimem, la conreem, la treballem i la fem créixer.” Com ho sap, vostè això? L’hi ha dit Déu a cau d’orella, potser? No és prendre el nom de Déu en va dir aquestes coses? Vostè creu que Déu reparteix el personal pel món per territoris? Siguem seriosos.
Vostè continua dient: “Creixeu i multipliqueu-vos, diu la primera pàgina bíblica, recordant quina és l’essència de la persona...” Si és així, em pregunto, vostè, com a persona, què fa en aquest sentit? Sí, ja sé que em dirà que vostè ha sentit la crida de Déu, però em consta que dins i fora de l’Església hi ha altres persones que han sentit aquesta crida i que no voldrien haver de renunciar a formar una família. Com ho resol l’Església, això? És, evidentment, una pregunta retòrica: l’Església ho resol amb silenci administratiu.
Permeti’m que li digui que la família s’ha aprimat quantitativament –no pas qualitativament–, en bona part perquè, sortosament, la dona s’ha emancipat, s’ha incorporat al món laboral. Moltes dones, avui dia, s’han situat en pla d’igualtat amb l’home. No els ha estat fàcil, però se n’han sortit. Podem dir el mateix en l’àmbit de l’Església? És moralment defensable el paper ignominiosament secundari a què el món eclesiàstic té relegada la dona? Tothom recorda l’escena, per mi penosa, que es va poder veure a la Sagrada Família, quan un eixam de dones atrafegades van sortir a netejar l’empastifada que havien fet uns homes.
Vostè parla, pla ben pascut, des de l’escalforeta de la rectoria, i exhorta les famílies a tenir fills i a donar-los una bona educació. Ja sap el que costa tot això? Ja sap que moltes famílies estan en atur? Ja sap que la beneficència està saturada a causa de les ajudes a les famílies nouvingudes, aquestes sí, plenes de fills que després no poden alimentar ni educar? És això, també, el que hem de fer la gent del país?
No es pot pretendre comprendre la societat actual amb paràmetres de fa dos mil anys. “Creixeu i multipliqueu-vos.” Fa dos mil anys no hi havia sobre la faç de la Terra set mil milions d’habitants. No es pot, tampoc, en una societat moderna, pretendre impartir normes de conducta amb l’única autoritat de la trona.
A mi, que tinc arrels cristianes, a les quals no sento cap necessitat de renunciar, però que no sóc creient, també m’esgarrifa l’avortament, però la societat en què visc s’ha dotat d’unes normes, després d’haver passat molts anys fent veure que no hi havia cap problema. I això és el que segueix fent l’Església en relació amb els escàndols que han sorgit en el seu si: fer veure que no hi ha cap problema. No li puc dir que facin net d’una vegada, perquè una organització mastodòntica com és l’Església ha d’estar per força ancorada en l’immobilisme i el secretisme. I això, a parer meu, és un gran mal.
Visquin la seva catalanitat com a individus i com a Església, però no vulguin pretendre, en una societat com la nostra, marcar el rumb que s’ha de seguir en el futur. Poden ser-ne un referent, però no pas “el” referent. Ja sabem que hi ha societats on les directrius es marquen des del minaret, i així els va. No vulguem fer-ho nosaltres des del campanar.
Vostè diu: “Estimarà la vida, perquè és un miracle i un do de Déu...” Jo estimo la vida, la meva i la dels altres, i, per fer-ho, no necessito que sigui un miracle ni un do de Déu. Estimo la vida perquè sóc persona. I diu també: “...estimarà l’Església, sense la qual, entre d’altres coses, no hi hauria hagut una transició democràtica i pacífica els anys 1970.” I sense la qual, hi afegeixo, no hi hauria hagut quaranta anys de “caudillo por la gracia de Dios”. No fotem trampes al solitari, mossèn Jordi, que ja fa temps que ens afaitem.
Permeti’m que li digui que l’Església ha de ser humil, que ha d’entendre d’una vegada per totes el paper que li correspon en la societat actual, que no està en condicions de donar lliçons a ningú. Tinc el ple convenciment que, si Catalunya ha de continuar sent, això no dependrà, com en cap societat avançada, de la fe que majoritàriament professin els individus que hi viuen.
Humilitat, humanitat, compassió, comprensió, bondat, autenticitat. Són valors humans, no pas estrictament cristians, i, curiosament, cada cop costen més de trobar entre certs estaments eclesials.
+7
-2
Cuca de Llum, 08/03/2011 a les 19:21
Aquest home, deu vignorar all+o de que l'habit no fa el monjo. Es deu creure molt "guaperes" per lluir el disfraç fora la reprsentació.Reprentació que nodeu creure bi ell. Sinó, actuaria d'altra manera.
+5
-7
Agnès., 08/03/2011 a les 17:52
Jo no sóc de St. Hipòlit, per tant, no conec les idees polítiques d´aquest mossèn, però estic totalmen d´acord amb el que diu, paraules pròpies del seu ministeri, que és el que toca.
+10
-7
vigatà, 08/03/2011 a les 16:38
Aquesta reflexió del rector de St Hipòlit fa de bon aprofitar, és de bon llegir i diu molta veritat... Un poble que menysté la família i n\\\'oblida la força cultural, social,religiosa...com a primera comunitat educativa de la
persona; realment va per un camí no massa brillant.
La família estable assegura, nodrida per l\\\'amor, un marc excel·lent pel creixemnt de la persona i per la transmissió de la vida d\\\'un país...
persona; realment va per un camí no massa brillant.
La família estable assegura, nodrida per l\\\'amor, un marc excel·lent pel creixemnt de la persona i per la transmissió de la vida d\\\'un país...
+6
-3
trucafort, 08/03/2011 a les 16:33
catalunya serà, cristiana o no, serà...;-)
+4
-4
Anònim, 08/03/2011 a les 15:47
Em temo, mossèn Castellet, que barreja naps i cols, família, nació, i educació. Aquests termes podrien ser perfectament complementaris, i de fer entenc que és la intenció de l'article, però afegir la centenària argumentació que Catalunya serà cristiana o no serà és fora de lloc en aquesta reflexió.
Si vol defensar la família, perfecte, faci-ho, si vol defensar l'excel·lència educativa, és quelcom molt precís, faci-ho, i si vol defensar la nació catalana, faci-ho (i no només de paraula, també pot parlar amb els senyors bisbes de la Conferència episcopal, amb el Vaticà, etc.). Si vol defensar tot plegat des del vessant cristià, res a dir, perfecte, però barrejar-ho tot plegat només causa confusió, puix l'església catalana, avui en dia és moltes coses excepte església (ço comunió del poble) i catalana (ço catalana).
Si vol defensar la família, perfecte, faci-ho, si vol defensar l'excel·lència educativa, és quelcom molt precís, faci-ho, i si vol defensar la nació catalana, faci-ho (i no només de paraula, també pot parlar amb els senyors bisbes de la Conferència episcopal, amb el Vaticà, etc.). Si vol defensar tot plegat des del vessant cristià, res a dir, perfecte, però barrejar-ho tot plegat només causa confusió, puix l'església catalana, avui en dia és moltes coses excepte església (ço comunió del poble) i catalana (ço catalana).
+2
-7
Anònim, 08/03/2011 a les 15:25
Ui mossén que el veig fent mérits, i fent-se perdonar allò de l'últim article.
Bueno, el perdonaran; habent-se referit a la nació catalaneta ja pot pronuciar quelcom de la família, de Santes Pasqües, o dels evangelis del mart mort.
En un proper article potser hauria de tractar sobre la vinguda de Maria i el seu fill Jesús a Catalunya, seguint l'estela del llibre "l'enigma sagrat". Val a dir que fora una petita heretjía, però bé cal apropar el cristianisme als temps i espais actuals.
Bueno, el perdonaran; habent-se referit a la nació catalaneta ja pot pronuciar quelcom de la família, de Santes Pasqües, o dels evangelis del mart mort.
En un proper article potser hauria de tractar sobre la vinguda de Maria i el seu fill Jesús a Catalunya, seguint l'estela del llibre "l'enigma sagrat". Val a dir que fora una petita heretjía, però bé cal apropar el cristianisme als temps i espais actuals.
+3
-3
postfederalista, 08/03/2011 a les 14:33
El capitalisme , l'afany de lucre sembla que el potencia el luteranisme ALEMANY , oi? Ja tenim la solució pels "Bonvivants" catalans -catolics-laicistes. Convertiu-vos al luteranisme alemany, vils pecadors DIVORCIATS, ganduls, catalans. vISCA LA MERCKEL. Catalunya serà d'Unio Democratica o no serà, oi?
+5
-5
Anònim, 08/03/2011 a les 14:29
Déu no existeix, aquest senyor sempre estarà en l'error perqué parteix de premises falses.
+7
-4
sant hipòlit, 08/03/2011 a les 13:36
(sense l’Església, el PSUC no hauria estat possible)
Si ès britat, pero no hages sigut en la teva parroquia!!!!
que no defenses les causes justes i dignes com la independència!!!
Quant siguem independents tambe ho direm algunes parroquies i voste tindra que callar perque no formara part d`aquestes
+7
-12
Joan, 08/03/2011 a les 13:32
Mn Jordi el felicito per aquest article
+14
-4
sant hipolit, 08/03/2011 a les 13:31
Aquet mossen no defensa els drets basics recuneguts per la ONU dels ciutadas de Sant Hipòlit
El drets a la autodeterminàcio i a la democràcia com les consultes del 13d estant recunegudes per la ONU com un dret fonamental i aquet mossen les vulnera i no sols això si no que va en contre
Per tant millor calla!!!!
El drets a la autodeterminàcio i a la democràcia com les consultes del 13d estant recunegudes per la ONU com un dret fonamental i aquet mossen les vulnera i no sols això si no que va en contre
Per tant millor calla!!!!
+10
-8
Anònim, 08/03/2011 a les 12:41
Hi estic d,acord amb el seu escrit. Crec que aquests últims anys, en que s,ha donat més importància a guanyar diners que a conservar altres valors tan necessaris per a qualsevol societat, ens ha fet molt de mal i ho estem pagant. Hem de tornar a les nostres arrels i donar més importància a la família i també estimar cada día més la nostra Nació, tan mal tractada sempre pels seus invasors.
Autor
Jordi Castellet i Sala
Capellà del bisbat de Vic.
Altres articles d'aquest autor
Accés usuaris
- Som a Internet des del maig de 1996
- SCG Aquitània SL
- Empresa adherida a l'Internet Quality Agence
- Notícies publicades amb llicència
Amb la col·laboració de:
