Ho sap tothom, i va ser profecia (Joan Carretero dixit): per fi, els independentistes sembla que es posen d'acord a la capital de Catalunya, la capital del pròxim estat, per anar junts, en unió –que no unitat-, en comunió, en cooperació: Esquerra/Jordi Portabella, Reagrupament/Ignasi Planas, Democràcia Catalana/Joan Laporta formen un tàndem d'una potència abassegadora que farà, certament, un bon forat a les línies de flotació del bipartidisme que se'ns anunciava com irremeiable des de les files anquilosades de CiU i el PSC-PSOE. Hereu i Trias tindran mala peça al teler amb la coalició del tercer sector que pot esdevenir clau en la governabilitat de Barcelona en aquests pròxims quatre anys.

No ha estat fàcil arribar-hi. El pedregar i l'anar posant el carro davant els bous d'aquest darrer any, especialment des del 9/10 de juliol, ha donat pas ara a l'inici d'un camí que mai no s'hauria hagut de desfer: el d'una candidatura transversal independentista. Les ambicions dels uns (Solidaritat) –molt respectables, però a vegades letals-, més amatents a tocar poder o a perpetuar-s'hi, i les mancances dels altres (Reagrupament) –fruit d'anar pel món molts cops amb un lliri a la mà-, junt a la deriva dels més grans (Esquerra), han quasi obligat a fer el que irremeiablement, indefugiblement, havia de passar. Ho ha dit molt bé Joan Laporta en algunes de les entrevistes que hem pogut seguir aquests darrers dies, en què s'ha adonat de la seva responsabilitat: el que importa no són els independentistes, sinó la independència.

El camí és obert, diàfan, clar. I l'horitzó s'albira pròxim: primer la capital, les capitals –perquè els pactes s'estenen arreu i amb tothom-; després, el país. Ho repeteixo: el camí és obert. Obert a tothom qui posi la independència al capdavant (no el "seu" particular independentisme): els desencisats de SI –orfes de qui els va dur a aquesta glòria ara efímera-; el ferrenys compatriotes de les CUP; els qui, en un rampell de rauxa van confiar en Mas per fer fora Montilla...

Anem junts, ara és capital.