El mateix dia que Laporta aconseguia penjar el cartell de “no hi ha més entrades” a la porta del Teatre Principal d'Olot en un acte d'aquella llunyana precampanya autonòmica jo havia d'anar a sopar a Les Cols de la capital garrotxina amb un amic meu editor que té certa debilitat per les menges suculentes encara que aquestes es trobin a dues hores de casa. Era un 25 de setembre, jugava el Barça a Bilbao, i com és tradicional en les bones cases que volen els teus cinc sentits atents a les suculències, no hi havia tele.

Després de l'èxit de la funció de tarda, Joan Laporta debatia berlusconianament tres taules enllà flanquejat per dues persones del sexe femení i de molt bon veure mentre en algun altre lloc de l'univers el seu Barça, aquell club que l'havia fet caure d'un elefant blau i l'havia enfilat en un cavall alat anava fent gols en terres foranes. En principi ell era solter, o com si ho fos, i de fet encara que fos de forma exagerada, només sopaven. Jo, però, mirava trist el meu editor i li feia que sí amb el cap, però maleïa haver nascut pobre i sense gràcies. Tot i així em va semblar que, tot i que la seva situació familiar li permetia sopar amb una rossa i una morena –i amb una pèl-roja si volgués- i fer-ho de manera pública i evident, els fronts oberts que qüestionaven la seva transparència com a president del Barça, la seva fama de panxacontent, d'insaciable devorador de luxes i el fet que iniciés una nova trajectòria política en la qual molts independentistes, pobres, li havien deixat les claus del pis per a que fes i desfés segons la seva voluntat, dic que em va semblar que no tenia necessitat de donar més carnassa als rumors en un menjador ple de gent. Més carnassa als seus enemics, però, sobretot, als enemics de l'independentisme. Hi ha coses, com diria Duran i Lleida, per posar un exemple d'elegància i enteresa, que millor deixar-les per a la intimitat.

Jo, que he mamat l'essència llibertària quan m'han deixat, no tinc res a dir de la relació d'un home amb tres dones alhora, o d'una dona amb cinc homes, si quatre i sis hi estan d'acord, però des d'aquell dia les tardes de diumenge a casa la mare van tornar a la tranquil·litat perduda quan ella va caure en mans de Godó canviant la lectura de l'Sport per la de Mundo Deportivo. Vaig comprendre amb una barreja d'indignació i enveja, que els capítols esperpèntics que li havien retratat a Laporta i que fins aleshores jo disculpava davant ma mare per la naturalesa mesquina dels denunciants, es repetirien en el futur en aeroports, Luces de Gas o en unes eleccions municipals.

I estava avui decidit a no escriure sobre això. Ho prometo. Però l'entrevista a Nació Digital en què Laporta diu que vol anar a la llista de Portabella per Barcelona perquè s'ha de fer front comú de l'independentisme m'ha deixat astorat. Encara recordo, tot i que li van fer esborrar, la denúncia de Mark Serra al Facebook prèvia al Congrés Nacional de Solidaritat a Manresa. Encara recordo com va intentar una candidatura al secretariat mentre repetia que no hi tenia res a veure de costat amb Bertran i Tena. I tinc present el que vaig escriure aquí mateix fa dos mesos i mig demanant-li que si us plau no fotés els independentistes a sota dels cascos dels cavalls. Doncs ja hi som i la majoria sense haver-li fet confiança. No és casualitat que els darrers dos presidents de clubs de la lliga espanyola de futbol que s'han ficat en política hagin estat Jesús Gil i Joan Laporta.