Vostè també Sra. Gabancho? Em pensava que era de les poques persones independentistes que quedaven que eren capaces d'entendre i defensar que la independència només l'assolirem plegats.
L'argument ad hominem que és la darrera frase del seu escrit, és impropi d'una escriptora amb el seu bagatge cultural.
Esperem que el ressentiment que enterboleix el seu bon criteri es dissipi aviat, tenim molta feina per fer.

Què hagués passat si aquest senyor no hagués començat a dir que ell és independentista i que entraria a la política?

Doncs que l'espai independentista s'havia anat creant per l'activisme d'altres i la decepció d'ERC.

No em digueu que 100.000 punyeteros vots no els haguessin aconseguit els independentistes sense l'aterratge d'aquesta "vedette".

I tant que sí. Ahir vaig buscar revistes antigues i vaig trobar un exemplar de "Canigó" de 1980 -jo tenia 13 ó 14 anys- on Isabel-Clara Simó reclamava la INDEPENDÈNCIA, perquè "ara és el (ministre) Otero Novas", però sempre estarem així, demà serà un altre".

Qui és el "parvenu" que l'ha "pifiat" sense aportar més que mala fama i qui hauria de ser al parlament? No uso el facebook, però hi ha un grup que demana escó per la estimada ICS

A la merda el valor polític! El que necessitem és el valor electoral d'en Jan. El valor polític ja el posa el Carretero. I el valor cadiraire el Portobello.

Des de començaments dels 80 al fossar de les moreres no han canviat gens les postures de fer volar coloms entre els independentistes. ERC ni mes ni menys que el que ha intentat es traduir els proposits en fets practics. Equivocadament pot ser, però quan han tingut un recolzament suficient per poder demostrar del que eren capaços?. Tenim una societat catalana tan .....prudent - diguem-ho així- que prefereixen recolzar opcions com CiU. Les propostes "netes i fermes" PSAN's i Cia. molt pures peró sempre marginals. Ara seguim així. Anant sols a les municipals el fracàs està mes que servit. Hi ha qui demana l'escó de'n Laporta . "De que moreno"? Els 4 escons es deuen a ell. Desperteu-vos

ERC i R = Euskadiko Ezkerra


ERC i R fan el mateix camí que va fer Euskadiko Ezkerra el 1993.

Ja veurem que succeix i si el temps em dóna la raó.

No comprenc per què R s'ha molestat en donar suport al candidat pro-socialista d'en Portabella.

No comprenc per què els militants d'ERC de Barcelona no han fet neteja a casa seva i aposten per la continuïtat socialista que en Portabella sempre ha garantit.

No comprenc com SI no pot estendre la mà als sectors no-espanyolistes d'ERC i R per formar quelcom amb cara i ulls.

No comprenc per què si els Holandesos i els Portuguesos van poder independitzar-se dels espanyols, els catalans continuem justificant el colonialisme.

Heus aquí l'escriptoreta del sobiranisme. Algú que com tants altes fa negoci a base de llibres, tertúlies, conferències i demés. Pontificant com ho fa en Cardús. Signant avui, demà portant una taula rodona i l'endemà rebent algun premi. Aquesta senyoreta ahir cantava les excel.lències d'en Laporta i avui el bescanta. El que ha passat, en l'interludi, és que en Jan s'acosta a ERC i desmunta la paradeta sinistra d'en Lopez i d'en Berran. Amb friquis sobirans com en Vilalona, el doctor Espot i aquell ancià venerable del PRC. O sigui quatre gats i malavinguts. La Gabancho no pot suportar que ERC es presenti enmig d'aquesta confusió com l'única força possible per treballar per la independència del país. També en Cardús escriut a l'Ara sobre aquesta qüestió i se li arrissa la calba davant la possibilitat que tot aquest desori acabi reforçant l'únic partit viable de l'independentisme. Preferirien aquests protocovergents que tot s'anés en orris i que del catacrac quedés la sensació que aquí només CiU ens pot treure del col.lapse. Com als anys 80. Com sempre. Com tota la vida. Però el país avança i en Laporta i Rcat i ERC faran molta feina. La feina que aquest país necessita i que passa per la unitat. Tertulians, escriptorets, escriptoretes, deixeu-vos de mandangues, que aquest país no necessita la vostra demagogia barata.

He llegit tots els comentaris, incloent-hi el de la Patrícia, que no és res més que un pobre comentari, un trist epitafi, panegíric d'alguna cosa que la va enlluernar i que ara veu que fa llufa, a molta distància de la qualitat que demostra en la majoria dels seus llibres i articles.
Tant en les anàlisis sobre les eleccions autonòmiques com en les properes municipals, es parteix d'un sofisma pertorbador que ens ha portat on estem i, si no es corregeix, ens portarà finalment al valor zero. No un zero aplicat barroerament al sr. Laporta (a qui no he defensat mai ni tinc intenció de defensar) sinó un zero aplicat a les possibilitats que Catalunya esdevingui un estat, que per a mi és molt més greu. La primera aparició en públic del sofisma, que jo sàpiga, es va produir allà cap al desembre del 2009 quan la Rut Carandell, en nom de Reagrupament, va anunciar emfàticament: 'el 2010 hi haurà un referèndum vinculant per la independència de Catalunya'. No és, com bé se sap, que defensés la convocatòria d'un referèndum, sinó que volia dir el contrari: que no s'havia de fer cap referèndum (allò de cada persona, un vot) perquè RCat 'presentaria una candidatura transversal al Parlament amb l''objectiu inequívoc de declarar la independència unilateralment'. Aquest és el sofisma que s'ha anat reproduïnt i retroalimentant sense parar per tots els "independentistes punters" (o sigui, tots menys Esquerra, que amb gran satisfacció de tothom va quedar "expulsada" de la independència i defensant sola el referèndum). Òbviament el sofisma d'afirmar que les eleccions autonòmiques són per decidir sobre la independència ha anat sempre de bracet amb el segon sofisma (que preten amparar-se en la sentència sobre Kosovo): que la independència s'ha de declarar unilateralment sense cap necessitat de referèndum previ i a partir de qualsevol elecció al Parlament que ens vingui de gust. Per descomptat que s'hi ha anat apuntant tothom: Reagrupament, els grups independentistes dividits i subdividits en una fractal infinita, els càtars del Manifest 12 abril, els presidents de futbol, els propietaris de les adreces de les consultes, el CCN, els col·leccionistes farsants de voluntaris per a IPS i ILPS, totes les solidaritats en format partit o en format coalició possibles, i una bona pila de patums de l'independentisme, entre elles i en un lloc molt destacat la Patrícia Gabancho. Fou tal l'eufòria que es va despertar al voltant d'aquest sofisme indemostrat i indemostrable que fins un Molt Honorable President de la Generalitat s'hi va afegir amb entusiasme i es va atrevir a afirmar públicament que no s'havia de fer referèndums perquè els catalans ja es pronunciaven cada quatre anys a les urnes (i demostraven així que no volien la independència, és clar).
Quan l'evidència del resultat del 28N va demostrar de forma indubitable que el sofisma només se l'havien cregut 102.000 catalans i que tots els altres havien votat per posar al parlament el partit o la persona que més els agradava sense importar-los si era o no independentista, ningú es va molestar a desmentir-lo. Al contrari, s'hi va insistint més i més, contra tota lògica, contra tot raonament, contra tot esquema democràtic. I no en tenim prou d'haver-lo suportat per a les autonòmiques que ara l'hem de suportar per a les municipals. Algú, amb dos dits de front, es pot creure que la independència de Catalunya es decidirà el 22 de maig a l'ajuntament de Barcelona perquè en Portabella, en Carretero i en Laporta s'han posat d'acord que serà així? Qui hi votarà, ells o els barcelonins? I els barcelonins, majoritàriament, votaran per una Catalunya independent o votaran perquè l'ajuntamejnt funcioni? Bo és que els partits tinguin i presentin gent independentista i que hi hagi partits que se'n declarin obertament, però ni les autonòmiques ni les municipals són per decidir això. Per decidir la independència els països democràtics tenen altres mecanismes, que no neixen dels parlaments ni dels ajuntaments (en tots cas aquestes institucions promouen els mecanismes), sinó que neixen de les institucions i de les associacions, de la voluntat dels ciutadans, de la informació dels mitjans i de l'opinió dels pensadors. De la societat civil, com se sol dir. De la gent.
Només hi ha una manera de trencar l'encanteri i començar a avançar amb pas ferm cap a la independència: deixar-nos de perseguir quimeres de parlaments independentistes, deixar que el Parlament serveixi per al que ha de servir i empènyer tots, siguem del partit que siguem o votem al partit que votem, cap a aconseguir poder-nos pronunciar en referèndum sobre si volem que Catalunya torni a ser el país lliure que va ser o si volem que segueixi depenent d'Espanya. En una votació expressa, sense confusió possible i sense marxa enrera.
Quin és el problema? Que això és el que va defensar Esquerra i no ens podem posar al costat d'un partit que, segons els "independentistes de debò", ja no és independentista perquè va voler convèncer els socialistes i no se'n va sortir? Doncs defensem-lo tots el referèndum. Aquest és el més greu de tots els paranys que algú ens ha volgut imposar i que la Patrícia Gabancho encara no ha tingut la sensatesa de descobrir o no ha tingut el valor d'admetre: la convocatòria d'un referèndum per a la independència no hauria d'haver quedat mai com una exclusiva d'Esquerra (que calia cremar amb ella a la foguera en el mateix aute sagramental), sinó com un dret democràtic de tots els catalans, defensat amb ungles i dents per tots els que ens creiem de debò que els pobles tenen el dret inalienable d'autodeterminar-se.
L'error ja s'ha produït i amb un potencial destructiu de primera magnitud. Només la força conjunta de tots els catalans tindrà capacitat per corregir-lo. No cal que anem units en les eleccions autonòmiques, no cal que anem units en les eleccions municiapals. Cal que ens convencem que cada un tenim el dret i la força de pronunciar-nos quan se'ns demani.
Quan i qui ens va desviar del full de ruta correcte? Quan, qui i per què ens va voler convèncer que la forma, internacionalment acceptada, d'accedir a la independència mitjançant la convocatòria d'un referèndum no era la forma adequada per a Catalunya?
Quan tinguem la resposta a aquesta pregunta tindrem els culpables de no haver assolit res i de que passin molts anys abans no poguem aconseguir-ho i podrem emprendre una altra vegada el camí interromput.
Mentrestant, és totalment inútil que perdem el temps posant notes als candidats que es presenten al parlament i posant notes als candidats que es presenten a un ajuntament, encara que sigui tan important com l'ajuntament de Barcelona.

Ja em perdonareu, jo em declaro independentista ... però d'en Laporta no en vull saber res. Déu el mantingui tan allunyat de mi com manté la pesta. El Sr. Laporta no té cap altre projecte al cap que no sigui la seva major glòria i rebombori. És la versió catalana d'aquell espanyol del PP que proclamava obertament "Yo estoy en política para forrarme". Algú dubta de que aquest, i no altri, és el propòsit del nostre milhomes?? Aquest ... i un altre: intentar "blindar-se" pel que fa als processos judicials pendents, derivats de la seva molt particular enginyeria financera a l'etapa FCB. Si ets diputat es necessiten suplicatoris si et volen engarjolar. El que trobo realment patètic és el nivell francament "naïf" d'un cert sector de l'independentisme que encara creu que vindrà un "salvador de la pàtria" que ens conduirà a la terra promesa i que encara confia en personatges de l'estil d'en Laporta. L'independentisme ha donat moltes passes enrera d'un temps ençà. Haurem d'esperar que les "freakades" de personatges com en Laporta, en Carod, en Puigcercós, l'Huguet, en Portabella i el cotxer de la diligència d'en Dràcula (en Ridao) vagin patint el pas del temps i passin a ser només una petita part d'un malson a la memòria. Fins aleshores ... tàbula rasa. Tornar a començar des de zero. Confiar en la bona voluntat de Déu nostro senyor i esperar que doti l'independentisme d'uns mínims exigibles de seriositat i de sentit comú. Hi ha qui vol confiar el futur d'una Nació a un bon home que simplement ha tingut la bona sort de que una piloteta entrés molts cops a una porteria ... tot deixant les finances de la institució que dirigí en pitjor estat (si és que és possible) que les de la Generalitat. Si us plau, siguem seriosos ... que hi ha gent al col·lectiu independentista que ens afaitem des de fa molts anys i ja no estem per festes al Luz de Gas ni per polvets amb brasileres siliconades. Seria desitjable que Catalunya aspirés a quelcom més defensable que la versió embarretinada d'un Gil y Gil marbellí.

Al meu missatge anterior (al voltant de les 12 d'avui diumenge) també li heu posat un bastó a les rodes?

Tindria en compte les seves opinions polítiques, senyora Gabancho, si hagués mantingut la seva independència política i no s'hagués mullat per cap candidatura partidista. No ho ha volgut fer així i s'ha ficat a SCI, i ara li dol que les coses no surtin com havia pensat. Ho lamento per vostè i les seves expectatives, però hi ha molta vida independentista fora de SCI, senyora Gabancho. On? S'ha de bastir el gran front, però en això estem....

Vagi amb compte sr. Gabancho, que en Laporta pot semblar i ésser un pobre desgraciat; però podria acabar emportarse-la per davant... no desprecii el poder de les masses en frebrades, i per tant la dels seus cabdills. En Laporta es una especie de Justin Bieber.

No menystingui la influencia d'en Laporta... ni sobretingui la de vosté.

Tot això que expliques està mlt bé. Ara et diré com ho veig jo, que no he entrat mai al Fb de SI ni de cap dels partits que la integren ni tampoc ho he militat; per si et serveix com a visió externa.
-Dius que en Laporta és una víctima a qui han ensarronat per la seva manca d'experiència política. Bé, que dirigir un projecte polític a Cat (o en qualsevol altre país) no és el mateix que dirigir un club de futbol ho sabíem tots. Per això la meva dupla ideal era la de Carretero-Laporta, però no amb Laporta de cap de cartell, sinó de número a dos. A l'ombra d'un home amb experiència política i prou curtit per resistir les embestides de la premsa catalana i madrilenya (i d'altres poders a l'ombra) fins que en "Jan" estés preparat per saltar a primera fila i hagués après el funcionament intern tant del partit com del Parlament.
-En Laporta hauria de començar a definir-se: O és un salvador que pot amb tot (conducta arriscada i fins i tot perillosa) o és un servidor com un altre. L'esquizofrènia típica laportiana d'anar a menjar-se el món i després presentar-se com un xai degollat ja no val. Per altra banda el seu partit el formen ell i la seva ombra, no té cap consistència, ha quedat prou palès. Per tant, si pot ser cert que els altres s'han aprofitat del seu nom, ell s'ha aprofitat del capital polític i l'experiència dels altres. Així és com funcionen les coses en política. No es poden fer tots els papers de l'auca.
-Quant a la sacrosanta unitat, que tothom predica però ningú practica. Si ara en Laporta pretén realment unir esforços, doncs felicitats, però la seva trajectòria no l'avala precisament en aquest tema. AIxò em penso que no és cap opinió, sinó un fet. De fet no li auguro cap glòria entre aquest poti poti d'Esquerra & Co. Ni a ell ni a la via Portabella, que fins ara el màxim que ha administrat és el zoo de Barcelona. Tandebó m'equivoqui.
-Per últim, el tema de la regeneració i el patriotisme. Dos mots que sovint s'utilitzen -i en això tens raó però ho fan tots- per a auto-senyalar-se com els bons vers la resta. són termes fàcils d'utilitzar però més difícils d'aplicar per part dels mateixos que en fan ús. El concepte "patriota" és un requeriment però no n'hi ha prou. Potser és hora de destriar el gra de la palla entre els "patriotes" vàlids i els que, tot i actuar amb la millor de les intencions, no estan capacitats per liderar res. En aquest sentit no entenc la postura del sr Espot, que després de prendre una postura intel·Ligent com és mantenir-se al marge fins que s'aclarís el panorama de les disputes, ara se suma a una coalició amb un fonaments complicats i tot plegat per anar a fer política municipal. No entenc res. Pel que fa a la regenració, no es pot afegir gran cosa: primer veure, després creure.

PD: Vull afegir una recomanació per al "Patriota no espanyol". Les possibilitats, o no, de sortir no depenen de cap enquesta sinó dels nostres vots. Per tant considero, modestament, que el millor que pots fer és votar segons la tva consciència. Quantes enquestes pronosticaven per a SI entre 0-1 escons, i encara amb el benentés que hi hagués una baixa participació? Doncs finalment ni una cosa ni una altra. No em vaig penedir d'haver votat RCatel la nit de les eleccions, i a la vista dels aconteixements ara encara me'n penedeixo menys. Penso que haguessin fet una gran tasca, i ens haguessim estalviat el show del tripartit solidari. Si penses que el millor és votar les CUP doncs endavant, fes-ho. Si tots els convençuts ho feu encara donaran el que els mitjans llepaculs anomenen "una sorpresa electoral" (en llenguatge planer: que un partit ningunejat per ells mateixos els passi la mà per la cara). Al menys les CUP, fins el dia d'avui, han estat coherents en les seves propostes i aliances. Que no és poc. Salut i independència! ("Express" si cal, però seriosa).

Jo em vaig engrescar en el projecte Laporta perquè m'agradaven les seves exentricitats, el Lopez per la seva inteligencia, l'Uriel per la seva activitat i el Tony perque el considero un senyor.Ara ha cambiat tot el panorama i tinc bastant clar l'ho qu'es cada un.L'article de la Patricia no m'aclarit massa la realitat del que passa peró l'opinió de la Gloria Puig m'ho ha deixat molt clar. Llastima que L'Independentisme estigui en aquestes mans.

Solidaritat ha acabat, o està acabant, com alguns vam pronosticar l'endemà de les eleccions.

I el Laporta acabarà a la Noria o algun programa d'aquests.

Dic el mateix que vaig dir el novembre del 2009 quan a RCat alguns apuntaven a un lideratge del Laporta a les eleccions: el Laporta té imatge i té carisma però no té ni discurs ni ideologia articulada.

Senyora Gabancho,

humilment crec que es pot aplicar el mateix diagnòstic que li aplica al senyor Laporta. I li dic amb tots els respectes, el seu valor com a suposada intel·lectual és zero. I li dic li donaré motius.

Vostè ha col·laborat amb els seus articles a que molts ciutadans s'acostin a la realitat política del pais de forma exageradament simplista, a crear una espècie d'info K per adults.

Què vol dir amb això de traïcions? Mesuri si us plau les seves paraules. Això en una conversa de bar està molt bé, però el negre sobre blanc d'una articulista amb vocació intel·lectual, cal que es mogui en un altre pla. S'ha plantejat potser què hauria passat si quan de cada ermita en volíem fer una catedral, vostè (i l'Alexandre entre altres) s'haguessin dedicat a relativitzar una mica, a contextualitzar, a ajudar a fer veure que una legislatura (4 anys) són una petita anècdota en el conjunt de la història d'una nació.

Potser és cert que l'estratègia de l'independentisme polític no va ser la més encertada en un moment determinat. No perdré el temps en detalls, són prou coneguts per tots. Però cal remarcar que en comptes de tractar de minimitzar els danys, molts opinadors van contribuir a cremar totes les naus en una batalla per veure qui havia de conduir la flota. És cert que vostès no van endegar la guerra, però tampoc van col·laborar a suavitzar les embestides. I ara tenim més capitans que naus. Hauria estat bo, que algú penses en conservar les naus, per a les futures batalles.

Però no, vostès van prendre un altre camí. Vostès i tants altres malanomenats per alguns intel·lectuals i que són seguits amb fe gairebé cega per una petita parroquia que tanmateix està mobilitzada i és molt activa, suficient per aconseguir generar enrenou... Doncs vostès varen crear la bombolla independentista. Com els bancs en el seu noment, vostès van donar crèdit a persones amb projectes sumament dubtosos. Que sí, que responien al malestar d'un sector de l'electorat independentista, però que només sorgien de la conjuntura del moment, d'una insatisfacció curt-placista. Vostès, no ho dubtin, han contribuit a generar aquests actius tòxics que ara ens embarguen el present i el futur creixement polític.

De forma ràpida: el tripartit és una estratègia política morta. Tothom ha assumit que a dia d'avui no porta enlloc. I ara què? Com ho fem per superar tot el descrèdit que han contribuït a sembrar? Quan de temps farà falta per tenir un independentisme polític amb una articulació plenament operativa i un suport social important?

Repeteixo que li dic humilment, però amb una enorme convicció: els polítics no han estat a l'alçada, però vostès tampoc.

Ja ens podria explicar bé la premsa que la clau de tot l’entrellat és que hi ha dues coses diferents, una COALICIÓ que es diu Solidaritat Catalana per la Independència i un PARTIT que es diu Solidaritat per la Independència (ha caigut allò de “catalana”), mira que en són d’astuts els que han fet fora en Laporta (i els ho aplaudeixo). La COALICIÓ consta de les formacions polítiques següents:

1) Els Verds - Alternativa Verda. 2) Partit Republicà Català. 3) PSAN 4) Catalunya Nació Independència. 5) Solidaritat per la Independència. 6) Democràcia Catalana.

Atenció al 5 (SI) que no és el mateix que la coalició SCI. Es d’aquest partit que es va celebrar un congrés el 20 de febrer, i és d’aquest partit que n’és president Strubell, secretari general Uriel Bertran, secretari d’organització Emili Valdero, secretari de política institucional López Tena, i secretària de moviments ciutadans Isabel-Clara Simó; i en són també Eugènia Oliveras, Oriol Sallas, Jaume Renyer, Núria Cadenes, Jordi Anento i López Bofill i els que organitzen la cosa a les comarques.

En canvi, el 6 (Democràcia Catalana) diuen que només té 3 afiliats, en Laporta i dos més. En tot cas, Laporta era (o és encara) president de la COALICIÓ Solidaritat Catalana per la Independència, i no del partit Solidaritat per la Independència. Li han fet una bona aixecada de camisa. Els adherits ho eren i són al partit Solidaritat per la Independència, si no ho entenc malament.

Volien que en Laporta fos una espècie de “reina mare”, que és el que hauria d’haver fet, però l’home es pensa, en contra del que escriu la senyora Gabancho, que té molts seguidors, i au, a “unir”. Tinc la impressió que ara és verí per a la taquilla, com aquells actors amortitzats que veiem a les diverses versions d’”A star is born”.

La política és així, i SOLIDARITAT PER LA INDEPENDÈNCIA té una oferta electoral única, i cal que es consolidi com a partit i no com una olla de grills. Hi estan en el camí, i els “mitxelins” com en Laporta i la María Lapiedra, quan han servit i se’ls ha pagat, adéu siau. Per fer truites cal trencar ous.

Aquí molta gent parla de persones i el problema no son les persones si no les estrategies per a aconseguir la independència. ERC ha defraudat a la majoria de l'independentisme amb la seva manca d'estrategia i la seva manca de full de ruta. ERC s'ha convertit en una agencia de colocació de gent majoritariament mediocre que ha estat incapaç de mostrar un projecte independentista creible. En canvi Solidaritat ha ilusionat perque ha mostrat un full de ruta i unes dinàmiques desacomplexades i inteligents, cosa que no haviem vist fins ara. Estic d'acord en que el capital polític de Laporta actualment és zero. Igual que el de Reagrupament. Ambdos han tardat només 6 mesos en anar amb aquells que ho van fer tant malament que van obligar a la creació de noves propostes independentistes, i per tant la seva credibilitat és zero.

mira qui parla, la que el dia abans de las eleccions demanaba votar a SI o a Reagrupament, i el mateix dia de les eleccions despres de sapiguer els resultats a 59 segons, deia que amb CiU estaben mes a prop de la independencia, la credibitant comença per un mateix

La veritat és que el sentiment catalanista, que es confon de vegades, amb el Barcelonisme, ha creat molts seguidors en el Barça; però ni molt menys tots. En tots els col·lectius hi han autèntics impresentables i el Barça no és una excepció. Com a seguidor no puc posar en dubte els èxits que el primer equip de futbol (i altres seccions) ens han donat, des de que es van fundar, no només en quan ell va estar President. Però en quant al Sr. Laporta i li dic Senyor per que no el conec personalment; em fa l'efecte que pot ser un gran Advocat, que tampoc puc assegurar-ho; desitja ser un gran comunicador i li agradaria ser un gran líder, però encara no ho ha aconseguit. Crec que l'independentisme necessita gent amb un carisma diferent, ja que aquest Senyor dona la impressió de voler estar present en totes les candidatures polítiques i en llocs de privilegi. Estic convençut que creu que cap iniciativa pot arribar a bon port sinó la capitaneja ell. Una cosa és liderar, l'altre el do de la ubiqüitat (que no el te) i per últim existeix una malaltia que és coneix com a megalomania; que agafada a temps pot ser tractada amb èxit. Lamento els seguidors de bona fe que ha arrossegat amb la seva dèria, fins ara. Recomano la lectura del llibre "Allegro ma non troppo", de Carlo M. Cipolla, en el qual fa un anàlisi sobre l'estupidesa humana.

Com és que no surten els escrits? És que potser hi ha censura a ND?

"LA VERITABLE HISTÒRIA MAI EXPLICADA

by Gloria Puig on Saturday, 05 March 2011 at 13:58
Tot començà la nit del 29 de novembre del 2010. Amb l’èxit de quatre diputats al Parlament, en Alfons López Tena i en Uriel Bertran van confiar-se l’estratègia de controlar l’èxit de SI i convertir el que havia estat una coalició unitària per a unes eleccions, en un partit. Gràcies a l’impuls mediàtic d’en Joan Laporta i de molts d’altres en les eleccions, l’estratègia passava per fer un canvi de rumb intencional. Així tot canviava, ells posarien en marxa el politburó d’un nou partit i el controlarien de dalt a baix, posant persones de confiança per tenir el futur professional i polític assegurat, a banda d’assolir la desitjada independència. Tota aquesta estratègia passava per arribar i moldre, és a dir, accelerar les propostes i proposicions de llei de SI al Parlament perquè els votants veiessin ràpidament que SI complia el que havia promès, a pesar que en la resta de la legislatura s’haguessin acabat les proposicions i estiguessin de braços creuats. L’important era enlluernar els votants per fer veure que SI havia de ser un projecte consolidat, un partit amb recorregut, on dos dels tenors (Alfons i Uriel) farien la millor interpretació i així pujar el nivell de credibilitat d’ells cap l’electorat.

A tot això, en Joan Laporta, que havia arribat a la política amb el ciri a la mà, no sabia de la missa la meitat. La primera bufetada que li havien fotut a la cara va ser la confusió de noms. Solidaritat per la Independència (el partit d’en López Tena i en Bertran) s’assemblaria al nom de la coalició, Solidaritat Catalana per la Independència. Aquí rau el primer parany: confondre als votants de SI amb dos noms molt semblants, un el del propi partit d’en Alfons i l’Uriel (Solidaritat per la Independència) i el de la coalició dels 7 partits (Solidaritat Catalana per la Independència). Aquest parany va provocar certa confusió en alguns votants, que no sabien realment a què s’havien adherit, si a un partit, a una coalició o a un grup social. Per la seva banda, el partit d’en Joan Laporta, Democràcia Catalana, era un dels integrants de la coalició que va obviar i amagar pràcticament el seu nom per donar pas al de Solidaritat Catalana per la Independència (fins i tot en aquests dies molts s’acaben d’assabentar que Joan Laporta tenia un partit). És evident l’embolic que conscientment van provocar per sortir guanyant.

L’altre parany va ser la confusió de la temporalitat d’una coalició electoral i un partit. Una coalició electoral finalitza el dia després de les eleccions; un partit és un projecte ferm, complexa i de més abast. Ara tothom culpa a Laporta de deixar el vaixell, però en realitat ha complert la seva paraula, participar amb la seva implicació i notorietat en una coalició temporal per arribar al Parlament i assolir els objectius traçats en el Manifest de SI al Parlament (en aquest manifest no es deia res de les municipals!). És evident que quan hi ha noves eleccions cada partit és lliure de reeditar o no la coalició. I és aquí on tothom es confon –especialment els adherits- pretenent convertir un moviment d’unitat social de l’independentisme en un partit amb totes les de la llei, i en totes les virtuts i defectes. La diferència rau en que en aquests moments el partit de Joan Laporta, Democràcia Catalana, ha decidit lliurament que el que convé al país és arribar a l’Ajuntament de Barcelona amb una força independentista ben consistent, i impulsar la unió amb altres independentistes. Però resulta que els polítics López Tena i Bertran ja fa mesos que van posar en marxa la seva maquinària per convertir SI en un altre partit a l’ús, i prioritzen i anteposen el projecte de partit i l’anomenada ‘regeneració democràtica’ (que ells mateixos incompleixen) pel damunt de la unitat de l’independentisme (per cert, la regeneració democràtica s’ha convertit en la gran excusa mediàtica per dir que som els més macos, més bons i els més perfectes; que és el mateix que dir que ERC, Rcat, etc. són el contrari i no es mereixen ni el nom de independentistes).

Però tornem enrere. Durant els mesos de desembre fins a finals de febrer i per aconseguir enllestir un futur partit ben controlat, en López Tena i l’Uriel posen en marxa l’estratègia del Politburó. Comencen a posar homes de la seva confiança en llocs importants, mentre que al Parlament controlen amb un gran pressing al nouvingut Laporta perquè tingui la justa rellevància pública i en López Tena i en Bertran agafin preeminència. Això es comprova en les rodes de premsa al Parlament o amb la contundència i implacable vehemència de les declaracions públiques. Sembla que l’Alfons i l’Uriel són els que ho saben tot i els que més treballen, quan en realitat és una posada en escena per controlar el partit i convèncer els adherits de la necessitat del partit SI, en lloc de provocar la unitat de tot l’independentisme. A tot això, facebook, controlat per en Mark Serra, serà una eina piconadora per fer conversos al concepte partit, amb una vomitada constant d’informació, conceptes, projectes, pàgines paral·leles, perfils falsos i notificacions variades.

La maquinària s’estava enllestint amb èxit per arribar al Congrés de SI. I López Tena i Bertran eren els seus dissenyadors i constructors, posant estratègicament gent de confiança en cada lloc. Però resulta que els homes i dones de Democràcia Catalana (de Joan Laporta) també van voler participar en el Congrés, proposant, fent esmenes, etc. La cosa es va posar peluda quan el Politburó d’en López Tena i Bertran es va adonar que, en l’ús de la lliure democràcia dels adherits, podien perdre el control del partit i no ser ells els que estiguessin en els llocs directius. Així que van donar ordres a en Mark Serra perquè en el facebook saltés l’alarma, escampant la mentida de que Joan Laporta volia anar amb Portabella a l’Ajuntament de Barcelona, saltant-se l’esperit i els estatuts de SI (quan ni s’havien aprovat els estatuts), i que volia la poltrona, la cadira, els diners, etc. És a dir, llançar merda per controlar el partit (per cert, Laporta podia parlar amb qui volgués com a DC, faltaria més que no pogués tenir converses per unir l’independentisme!). Lògicament, els centenars d’adherits que passaven pel facebook van confiar en la paraula d’en Mark Serra, ja que anteriorment s’havia guanyat la confiança de tots ells per la seva compromesa i esforçada feina a Internet. Resumit: un control absolut als adherits per part del Politburó (Tena i Bertran) mitjançant el facebook. L’eina que havia estat tant positiva per ajudar a donar a conèixer SI a molta gent, es va convertir en l’eina per tenir-los controlats a tots.

L’últim moviment el va donar el mateix Politburó en fer una candidatura conjunta amb la gent de confiança d’en Tena i l’Uriel, per tal de tenir controlat absolutament el partit. Els adherits, en veure uns prohoms i noms tan destacats de SI (Uriel, Alfons, Isabel-Clara, Tony Strubell...), només els hi va quedar l’opció de donar un vot masiu a la gran candidatura. La gran incongruència és que els mateixos que criticaven a en Joan Laporta per pretesa acumulació de càrrecs (Parlament i Ajuntament de Barcelona) són el mateixos que actualment acumulen càrrecs (Parlament i control en l’executiva del partit SI). Incomprensible!

Bé, em deixo moltes més coses en el tinter, però aquests cinc cèntims són suficients per dir les coses com són, com les sé del cert i perquè la gent sàpiga la veritat. En definitiva, a en Laporta li han pres el pèl i l’han apartat i controlat fins a l’extenuació. L’han tallat totes les iniciatives i el Politburó ha donat la volta a la realitat, fent servir mitjans i formes de comunicació més pròpies d’un partit soviètic que d’una democràcia europea. Al final, en Joan Laporta no li ha quedat cap més remei que marxar, perquè, en realitat, ja fa dies que l’havien fet fora. I el més fotut és que els que estem a la base, el poble, ens han tornat a enganyar un altre cop!

Ah!, per cert! Sóc un adherida de base de SI, no pertanyo a Democràcia Catalana i possiblement després d’aquest espectacle del Politburó em donaré de baixa de SI i m’aniré a casa a plorar per tanta mala llet que tenen alguns, que només per tenir la poltrona assegurada juguen amb la bona gent que només volem la independència del nostre país."

Enllaç:
http://www.facebook.com/notes/gloria-puig/la-veritable-hist
%C3%92ria-mai-explicada/193943333962184

El cert es que, a la hora de la veritat, un president del barça trionfant es qui té la clau de volta de l'independentisme. Una suposada nació de 1000 anys que ara es deu fonamentar en el gol d'iniesta contra el Chelsea. I això suposant que en Laporta no tingués tals sols xurro en fitxar al Guardiola. I sense entrar en el detall de les seves excentricitats. "¡¡AL LORO!!"

Ai, indepes; després direu que us diem frikis. Jo, d'esser indepe intel·ligent(suposem-ho posible), estaria acollonit a veure amb quina surt ara en Laporta... tot el vostre moviment és a les seves mans; a tenor dels últims resultats electorals, doncs fou ell qui movilitzà a la punta de llaça independentista.

Anem per feina: el canvi a Barcelona per un Ajuntament catalanista és possible.SÍ. CiU i ERC poden sumar majoria.Deixarem passar aquest fet històric? El PP va treure al Parlament 100 mil vots a Bcn,SI 20 mil i ERC 50 mil.Prou de criaturades,i fem possible que el catalanisme governi BCN. Es aquest el debat,i no cap altra. Ni independència ni polles! A L'Ajuntament de BCN la independència no pinta res,i en canvi SÍ que importa molt que t'atenguin en català,que la Guàrdia Urbana et parli en català (avui és quasi un fet insòlit que se't dirigeixin en català encara que tu els parlis en català!).Només els Burrus i els Puritans negaran la necessitat de conquerir la ciutat des del catalanisme.

l'independentisme gradual (segons el qual s'arriba a una tendència cap a, una simpatia per, una direcció cap a... un estat que no es pot definir com independent però com si ho fos tu..sempre amb la gradació suficient per no ser mai un estat independent complet) total la independència gradual és més o menys l'autonomisme.

Sra. Gavancho, a mi també em fa mandra haver-li d'explicar les coses que tan bé a explicat el patriota que ha escrit abans que jo.
Així, doncs, m'ho estalvio i felicito el patriota i subscric tot el que diu ell.

En Laporta sempre l'ha volguda, la unitat, per això no es va voler casar amb Reagrupament, i es va inventar el seu propi partit, tot per provar de fer la gran coalició amb l'objectiu precisament de tornar a ajuntar ERC i Rcat i tothom qui s'hi volgués apuntar. Malhauradament va arribar en mala hora i ni Rcat ni ERC s'hi van voler afegir.
I ara gairebé tothom veu que ERC és el pal de paller al voltant del qual cal fer pinya, i allà va en Laporta, a fer-ne.

En unes eleccions municipals que es produïran el 22M no sabem el resultat que tindrà l'independentisme, i d'això se'n diu incògnita (x)

Si agafem com a mostra el municipi de Barcelona, paradigmàtic per la seva capitalitat i determinant per la seva magnitud, tenim...

... que ERC, fins ara a la UVI, podria rebre l'alta aviat i remuntar espectatives de vot en recuperar el suport de Rcat i rebre el cop de mà (i d'efecte) d'En Joan Laporta

Aquesta 'x' encara pot variar en funció de l'actitud final de Solidaritat que, com bé diu la Patrícia, no s'hauria de permetre menys vots que el 28N, o sigui atenció amb la prepotència

Discrepo en el valor actual zero de Laporta, jo més aviat diria que Laporta és un valor Jóker o comodí, és a dir que en circumstàncies favorables pot arribar a valdre tant com un As, ... i qui diu circumstàncies favorables pot voler dir UNITAT INDEPENDENTISTA

Anem resolent les equacions