Després del 10-J. Havien passat vuit dies de la gran manifestació independentista als carrers de Barcelona i en Joan Laporta publicava un comunicat al seu web on, entre d’altres coses, deia que Democràcia Catalana –partit que havia fundat el dia 1 d’aquell mes de juliol- “es compromet a treballar per la construcció de l’Estat propi per a Catalunya. La nostra voluntat és fomentar polítiques encaminades en aquest sentit i cal que ho fem des del Parlament, el qual volem dotar de contingut polític” I encara afegia: “Però els estats només es construeixen amb voluntats majoritàries. El camí cap a l'Estat l’hem de fer entre tots. Democràcia Catalana té la voluntat de formar coalició amb tots aquells partits o moviments que comparteixen el mateix objectiu: que Catalunya esdevingui un Estat. És un projecte compartit amb tots vosaltres”.

Compromisos i renúncies. Democràcia Catalana, fidel a aquest compromís, va sumar esforços amb d’altres partits, moviments i persones que volen el mateix objectiu, tot plegat impulsat per Laporta, per l’Uriel Bertran i l’Alfons López Tena, tres personalitats imprescindibles pel projecte, tres persones que van fer grans renúncies personals per un compromís que era i és el de tots. Aquella sinergia va tenir un nom, Solidaritat Catalana per la Independència. Va ser tota una revolució i entre tots vam fer possible que avui el Parlament tingui quatre diputats independentistes. Va ser un esclat de joia, l’inici d’un camí que ens havia de conduir cap a la llibertat nacional.

Persistir amb la crida. Des d'aleshores, res ha canviat en els plantejament de Joan Laporta. Persisteix en la voluntat de sumar per arribar a la plenitud nacional. És per això que va fer el pas a la política. Va dir, i continua dient, que no se sent polític sinó un ciutadà amb voluntat de treballar per Catalunya. Amb aquesta premissa, tothom és vàlid i benvingut en aquesta aventura col·lectiva. Ningú que vol el millor pels catalans i les catalanes no n’ha de romandre exclòs. Encara recordant aquell comunicat del mes de juliol, llegim: “Si no hi anem junts, la nostra veu quedarà diluïda en un Parlament que continuarà al servei d’altres interessos”. Alguns partits van voler seguir la crida, altres no. I ara, en vistes a unes eleccions municipals, sobretot a la capital del país, aquella crida penso que cal mantenir-la més viva que mai.

He tingut l’honor de ser el cap de premsa d’aquest gran moviment, de Solidaritat Catalana per la Independència, on he fet nous companys i fins i tot amics durant aquests mesos. He après molt de persones que són un privilegi tenir-los al servei de l’independentisme, de la Catalunya del demà, independentment dels orígens i tarannàs de cadascun. I vull pensar que totes aquestes persones continuen sent fidels a la crida que Solidaritat va fer en el seu moment a l’hora d’aglutinar, de sumar, d’unir. Perquè el país s’ho mereix i perquè, com va dir el president Companys, Catalunya només ens té a nosaltres, els catalans, per defensar-la.

I tinc l’honor de ser amic de Joan Laporta, que va optar per caminar per les sempre complicades terres de la política en comptes de romandre més tranquil en l’esfera familiar i professional després de set anys ben intensos al capdavant del Barça. Va optar per posar-se al servei del país i de la seva gent. I aquesta continua sent la seva voluntat. Abans, ara i en el futur. Persistirà, us ho asseguro.