Segurament molts ho trobareu una tonteria fora de lloc, d'espai i de context però els que vam néixer a mitjans del segle passat ens van inculcar unes normes i una manera d'actuar que a molts ens van arrelar i tot seguint-les apreníem cada dia una mica més d'aquesta condició tant desfasada com anomenen els moderns a l'educació i a la urbanitat. Els que no volien seguir-la es trobaven massa sols i a base de vergonyes, aleshores encara n'hi havia, i menyspreus no tenien més remei que aixoplugar-se en la normativa que ens feia a tots més correctes i satisfeia un ego necessitat de mèrits i satisfaccions.

El temps passa i sense voler aparentar una rebequeria de vell enyorat, si que recordo aquells rètols que antigament penjaven dels autobusos on reclamaven no molestar al conductor i no escopir al terra. El primer no es va aconseguir mai, ni avui dia, però el segon era com una d'aquelles malalties ja eradicades que per l'article vint-i-sis, ha tornat a reviure entre nosaltres i no sabeu l'agradable que és anar pel carrer i sentir com la persona que et va al darrera comença a rascar-se la gola, s'esforça per treure'n el contingut i amb una força pulmonar envejable dispara el projectil a terra, normalment. Només esperant un lleuger cop a l'esquena, senyal inequívoc d'una mala punteria del protagonista, m'esborrona de tal manera que tornaria a casa i no sortiria amb una setmana. Naturalment l'antic dret a aconsellar a l'autor de la seva manca de correcció és una altra de les circumstàncies oblidades en el temps i el respecte a la persona gran ara s'ha convertit en la burla cruel i si m'apureu, amb alguna bufetada de regal. Tot un prodigi dels temps moderns.

Ja no vull parlar del deixar passar primer a les senyores, ara d'això en diuen masclisme, ni de baixar de la vorera si ve de cara una persona amb dificultats de mobilitat, ara estàs considerat un malvat per fer-li veure el seu defecte, ni d'aixecar-se de la cadira a l'autobús perquè segui alguna persona més gran, pots rebre la befa dels que estan al voltant, ni de tantes i tantes coses que abans eren el motor de la convivència i ara, desaparegudes del tot, anem a marxes forçades cap a la llei del més fort i a conclusions molts properes al nefast general Millán Astray i la seva famosa frase de “Muera la inteligencia”. No oblideu que educació també és cultura i la intel·ligència és conseqüència de les dues.

Fa anys a la cantonada dels carrers Magraner i Barreres hi penjava una placa que textualment deia: “Per a vostra pròpia dignitat i respecte als altres, parleu bé” i la signava la “Lliga del bon parlar”. M'imagino que al fer les obres d'aquell indret el primer que va fer el nostre estimat Ajuntament deuria ser llençar el rètol que li recordava, constantment, la seva facilitat per posar normes i ordenances i la poca efectivitat a l'hora de fer-les complir. No estaria de més, ara que s'acosten eleccions i es venen per mig plat de llenties, posar-se una mica forts en evitar les escopinades indiscriminades, les defecacions canines sense recollir, la disbauxa de vianants a tota la xarxa viària de la ciutat, la neteja de carrers deixats de la mà de Déu, el compliment estricte d'horaris comercials a tothom, inclosos els amics de l'autoritat, i un llarg etcètera que m'imagino no arribarà gaire lluny, per això no cal estendre'm, però només amb una persona que m'atorgués la raó, em donaria per satisfet. Estic segur que molts estan tan tips com jo de la tolerància portada a extrems que fan trontollar la convivència.