Tinc un profund respecte per la feina de molts militants d'Esquerra, intento comprendre l'actitud dels simpatitzants solidaris i sento admiració gens dissimulada pels integrants racionals de la CUP. També sóc independentista, tot i que procuro ser crític i no deixar-me endur per tendències viscerals ni argumentaris de moda. Escric això abans de res per intentar que no se'm malinterpreti, tot i que sé que en alguns casos, puntuals espero, no ho aconseguiré.

Aquests darrers mesos s'està vivint la catalanitat des d'un fonamentalisme notable. Entre les formacions antigues i entre els militants que s'hi juguen els “quartos” o la posició, aquesta seria una actitud comprensible, tal com la que manté un treballador quan arriba un ERO de la seva empresa, però l'efecte s'estén a tot l'ample de la militància i hem arribat a un punt on la defensa de l'estelada s'ha canviat per la protecció de l'estendard. On la paraula que pretén defensar el país no és vàlida si no protegeix el bon nom del partit propi. On la crítica s'entén com a atac.

Ho dic com a modest opinador, tot i que menys que com a responsable d'una capçalera informativa local. A falta d'erudició, els que tenim una tribuna periòdica ens queda el raonament en abstracte o la crítica d'allò que tothom dóna per sabut o cert o correcte. No és que no es pugui escriure d'una altra manera alabant l'actuació d'una força política o reforçant l'argumentari existent, però per escriure el mateix que tothom admet o per fer seguidisme d'una opció concreta, jo, personalment, prefereixo entretenir-me amb altres coses més productives.

No ens podem enganyar: la fractura en l'independentisme és fonda. L'acceptació de la crítica és escassa. I la tolerància a l'heterodòxia informativa és nul·la. Des de l'independentisme es pretén que la nota de premsa que es passi sigui, fil per randa, el que aparegui al mitjà i no s'entén una informació publicada fora dels canals de partit sinó com una voluntat oculta de fer mal o d'afavorir certes opcions, en una mena de paranoia col·lectiva. Pot ser per la inexperiència d'uns o pels nervis dels altres que passi això però en tot cas no hauria ni imaginat abans de l'estiu de l'any passat que això pogués passar. I em passa al Bages, i em passa entre les forces que, dirien, que són més properes als meus pensament.

I això només denota dues coses: definitivament s'ha posat el partit per davant del país; i s'ha cregut que les simpaties partidistes dels qui subministrem informació haurien de passar per sobre de la mateixa informació. I això últim, en el meu cas, no serà així.