Han passat trenta anys del cop d'estat. En dic "cop d'estat" i no l'atzagaiada aquesta amb què el van batejar: "intent" de cop d'estat. Vistos els resultats, amb la perspectiva d'aquests tres lustres, els objectius del cop -amb l'hereu i vividor franquista al capdavant- han triomfat en tots els fronts, que es resumeixen pràcticament en un de sol: anorrear les ànsies d'alliberament de la nostra nació.

El qui hem viscut, des de primera línia, aquest període de temps sabem prou bé que el transfranquisme encara és present a les nostres vides d'una forma abassegadora.

Per evitar coses com les que, salvant les distàncies, estan passant ara mateix als països del nord d'Àfrica, l'anomenada "transició" va passar de puntetes sobre els quaranta anys de repressió de la llarga nit feixista i aquí gairebé tothom s'hi va "apuntar". De fet, la nit del 23-F ningú no va moure un dit per sortir al carrer i només uns pocs van haver d'amagar-se perquè ja circulaven llistes d'execucions sumàries als quarters de la Guardia Civil.

Molts catalans són ja, després de 300 anys de violència i repressió espanyola -física i psíquica-, genèticament emporuguits. És allò tan nostre del "no t'hi fiquis". I de tant no ficar-nos-hi fins allà on calgui, ens l'han endinyada ben endins. Ni tan sols els qui ara ens reclamen independentistes som capaços de fer un pas endavant i, amb humilitat, aplegar-nos en la direcció correcta. Per contra, anem esmaperduts rere el carro d'aquesta "democràcia" que no deixa de ser, insistentment, hereva d'aquell 23-F i ens barallem per si som més d'esquerres o més del que sigui, mentre els nostres enemics ens roben fins a l'últim fil de les calces i ens insulten i maltracten a balquena.

Vet aquí, doncs, que les empremtes que el 23-F va marcar persisteixen…, com la pols i la remor del vent a través dels arbres.