Amb una guerra mundial (no planetària) s’aconsegueix un dels objectius per sortir d’una crisi: posar el comptador enrere (no a zero). Destrucció a tort i dret dels dos elements principals de desequilibri entre oferta i demanda: els treballadors i les inversions excedents. Es clar que el mètode no és gaire atractiu per qui l’ha de patir i per això procurem allunyar-lo. La qüestió és que en saltar la espurna es mobilitza la gent i comença la destrucció de béns i persones d’una banda, mentre que s’aconsegueix reduir al mínim el consum personal (la mantega) en favor del consum industrial pesat (els canons), que és la clàssica opció que es presenta als pobles camí d’una guerra. Una vegada hi ha hagut una bona destrossa podem tornar a fer humans i fabricar béns de consum per a ells i podem presentar xifres de creixement espectaculars. És clar que no es pot abusar d’aquest mètode, ja que de vegades la sortida és una revolució inesperada pels que creien que es mantindrien en el poder després d’encetar-la.

Abans hi ha una lluita de domini, que en el moment actual en podríem dir lluita entre capitalismes, parafrasejant el títol d'un llibre del Cercle dels Economistes francesos (La guerre des capitalismes aura lieu). En realitat es tracta de fer carregar els costos de la crisi sobre les espatlles d’altres més enllà de les nostres fronteres i per aquesta raó es fa desitjable pel poble d’un estat, donant una combinació de tendència proteccionista i, si es pot, de devaluacions competitives per fer més fàcil exportar i més difícil importar; cal donar facilitats a l’entrada d’inversió estrangera i evitar que surtin capitals, i cal ser espavilats, ja que l'avantatge és ser els primers. Si es toca el voraviu d’alguna potència estrangera pot acabar en guerra.

Però a les guerres no es pot triar qui cau o quina empresa es destrossa i per tant allò que pot semblar una solució general a la crisi no és plat de gust individual, no fos cas que li toqués a un mateix, així doncs només en situacions límit i amb l’espurna de la casualitat s’endega. Diguem-ne que és una manera de resoldre la crisi a posteriori, no desitjable a priori. Caldrà per tant seguir explorant altres camins possibles per sortir de la situació actual.