La tancada de TV3 ha mig emmascarat l'acceptació per part del Tribunal Constitucional del recurs presentat pel govern espanyol –del PSOE, no pas del PP, per si a algú li passava per alt el detall- en contra de la Llei de consultes aprovada al Parlament en aquells temps que ja semblen tan llunyans de l'anomenat tripartit. Sort que si guanyava Zapatero, guanyava Catalunya! (i llavors a can PSC encara fan grans especulacions teòriques per saber perquè el país els ha perdut la confiança i com trobar-hi solució...).

No seré jo qui sortirà a defensar una llei que acceptava que per tal que el Parlament de Catalunya preguntés als seus ciutadans, prèviament s'havia de demanar permís a Madrid. La cosa hauria anat així: –Disculpi, senyor Estat espanyol, ¿que té cap inconvenient que faci una pregunta al poble de..., perdó, als ciutadans espanyols que viuen a la nacionalitat de Catalunya? Però resulta que ni això. Ara no es pot preguntar ni si nostre Parlament pot preguntar.

La qüestió és d'una significació política impressionant. Primer, perquè allò que dóna existència a un poble, és que tingui veu i li sigui reconeguda la legitimitat política. La presentació del recurs i la seva acceptació, mentre esperem la sentència, prejutja que no es reconeix aquesta legitimitat. Hi ha gent que s'ha passat anys sostenint dues mitges veritats, que és tant com dir dues mitges mentides: que els ciutadans ens autodeterminem cada vegada que anem a votar, i que Catalunya pot ser allò que decideixi democràticament. Però ara ha quedat clar que d'aquestes dues afirmacions ja només en queda la meitat que és mentida. El marge real de maniobra és dir amén a una oferta política predeterminada, o callar.

El segon lloc, el fet és important perquè ja no és que no puguis respondre segons què –cosa que ja s'hauria ocupat de censurar l'Estat espanyol-, sinó que no es pot fer ni la pregunta. És a dir, es discuteix no pas el que pugui dir la veu d'un poble, sinó que el poble pugui ser interpel·lat. Perquè, el que és determinant, el que és perillós, el que suposa una ruptura de l'ordre constitucional, no és pas la resposta, sinó la mateixa pregunta.

“Qui pregunta ja respon”, cantava Raimon. Tenia tota la raó. La sobirania no és tant una qüestió de respostes, sinó de preguntes. Abans de poder exercir el dret a decidir –a respondre-, cal poder preguntar. Volem preguntar. Una nació és una comunitat que es fa preguntes. I si som una nació, tenim dret de preguntar.