La incorporació dels ordinadors a les aules, el projecte eduCAT1x1, va anar acompanyat d’un debat intens que no va estar absent de polèmiques. La decisió del Departament d’Educació (el nou Govern en diu Ensenyament però avui a les escoles s’ensenya i s’aprèn, s’educa, l’ONU parla del dret a l’educació i no pas del dret a l’ensenyament i la majoria de països amb els quals ens comparem parlen d’educació i no pas d’ensenyament...) d’aturar la implantació d’ordinadors portàtils a les aules també va acompanyada de polèmica.

És evident que parlar de canvis tan importants com és la incorporació (o l’eliminació) de les tecnologies a les aules per força ha de generar debat. Ara bé, què és el que discutim? Si ho heu seguit una mica, tinc la impressió que sovint quan s’ha abordat aquest tema s’ha fet èmfasi només en contraposar els ordinadors i els llibres. Sense anar més lluny, la Consellera d’Educació deia no fa gaire: “[l’ordinador] no ha de ser un substitut del llibre”.

Sincerament, crec que la base de la discussió des del punt de vista educatiu no ha de ser si a les aules fem servir llibres o fem servir ordinadors i que la promoció d’aquest debat només respon a interessos de determinats grups editorials, que volen continuar apostant pel paper, i a interessos dels que produeixen i venen tecnologia. No podem oblidar que en moltes ocasions estem parlant de suports -d’embolcalls- diferents per a uns mateixos continguts! Podeu comprovar-ho accedint a alguns dels materials digitals que han aparegut al mercat aquest darrers curs i que no són altra cosa que PDF enriquits (amb algunes imatges “en moviment”, algun enllaç a una web o acompanyats d’un àudio) dels mateixos llibres de text que fins ara s’imprimien sobre paper.

Sobre què hauríem de discutir, doncs? Des del meu punt de vista, hauríem de parlar sobretot de la qualitat dels continguts que s’ofereixen (als mestres i als alumnes); hauríem de parlar de com les noves eines de què disposem ens poden ajudar, per exemple, a atendre la diversitat de ritmes d’aprenentatge que hi ha a les nostres aules (avui és relativament fàcil dissenyar aplicacions que permetin que cada alumne avanci a un ritme diferent) o a fomentar el treball cooperatiu; hauríem de parlar de com les velles eines continuen sent útils per adquirir determinats coneixements i per exercitar determinats hàbits; hauríem de parlar de com transformem les pràctiques docents i innovem.

En definitiva, hauríem de parlar de com utilitzem les eines de què disposem, les noves i les velles, per millorar l’educació dels infants i joves del nostre país. Aquest és el gran repte!