Encara recordo els mitings d'en Colom i d'en Carod fent-nos creure que si els votàvem seríem independents. I molts de nosaltres ens ho vam creure.Il.lusos de nosaltres.Ja ho hem vist. En Colom instal.lat en el partit de la burgesia catalana i en Carod fent president a un andalús i pro-espanyol. Quina pena.

la causa de tots els mals és el missatge que predica 'l'esquerra' que sinó està en mans del estat sempre que el controlin ells estarà en mans del 'rics'.

obviant tota la lluita obrera a catalunya de la primera part del segle 20 i finals del 19 on igual que abertis es pot quedar per exemple la 'renfe' si surt a subhasta pública també ho poden fer els seus propis treballadors organitzats.

per tant el que acaben fen és tallant-li les ales als treballadors per propi benefici: o de l'estat és a dir 'nosaltres' o pel capital..... treballadors de manera autònoma i sindicada ells sols, no no... que en faríem dels polítics i tota la burocràcia? a buscar-se la vida.


si segueixen així enlloc de preparar un projecte amb cara i ulls per quedar-se amb la TMB i es dediquen a dir 'privatització' NO, tindran en florentino conduint l'autobus pq el concurs de qui quedar-s'ho haurà quedar desert pq només s'hi haurà presentat el 'capital' mentre els treballadors van repetint la consigna dels seus 'amos-rojos' demagogicament que no volen l'inevitable, enlloc de voler ser ells els seus propis amos amb totes les seves responsabilitats i conseqüències.

la valentia de tota aquesta gent que crida prou, que diuen "fins aquí, n'estem tips, això s'ha d'acabar". Però temo i sospito que, per la majoria d'ells i elles, no canviarà res en realitat. La revolució francesa ja responia al seu moment a un aixecament semblant, que el que va aconseguir es que el poder disfressi la realitat. Als països on s'estan produint les revoltes son governats per dictadors eterns i espoliats per les seves famílies. Amb els aixecaments populars això s'haurà acabat. Els empresaris i professionals lliberals, en definitiva la burgesia, assolirà les cotes de poder que els han estat vetades, si fins ara els seus diners estaven al servei del poder, ara aconseguiran posar el poder al servei dels seus diners. Però per a la majoria de persones que protagonitzen les revoltes, que s'exposen a la repressió, que es juguen la vida per un somni de llibertat, la seva vida continuarà igual. La justícia no deixarà de ser arbitrària, les desigualtats no desapareixeran, i com sempre, serà l'esforç i el sacrifici de molts, en benefici d'uns pocs. Tot el que puja, baixa, quan el capital ho te controlat...

Dic forani no perquè sigui nascut fora, sinó perquè la seva mentalitat no és catalana, sinó forània, centralista, espanyolíssima.

El senyor (per mi molt més honorable que en Montilla) Pepe Rubianes definia molt bé la seva situació: actor Galaico-Català, català perquè havia viscut a Catalunya quasi tota la seva vida i estimava aquest país, i gallec perquè tot i haver viscut i estimar aquest país, havia nascut a Galícia.

El senyor Montilla va venir de fora, i la seva política i la seva manera de pensar tira cap a l'estat espanyol. "La cabra tira al Monty", podríem dir amb un xic d'ironia. I no em cola que tot li hagin imposat des de Madrid. I si malgrat tot és així, i ell no hi podia fer res perquè la política del PSC la marca el PSOE, en aquest cas no és un president, és un titella.

La situació CiU-ERC ha estat sempre ratllant el patetisme. Sempre s'ha donat, per part dels dos, prioritat a l'eix dreta-esquerra enlloc de l'eix Catalunya-Espanya. Sempre s'han tirat els plats pel cap, i sempre s'ha buscat el protagonisme i la poltrona per ambdues bandes. I això és absurd.

Es pot ser de dretes i es pot ser d'esquerres, però sense nació i sense quartos, no es pot ser res. I nació i quartos és precisament el que no tenim: el primer no ens deixen, i el segon no els va bé tornar-nos-els perquè llavors sí, que l'estat espanyol estaria en fallida.

Cal fer el primer pas, cal estendre ponts entre partits, mirar de no barallar-se, articular una candidatura catalana que miri pel país, i trencar amb la rèmora que és l'estat. Alerta, una rèmora que s'ha fet més grossa que no pas el tauró que neda i fa tota la feina.

Escoltin, i si tant els preocupa tenir poltrona, pensi que si els Ciudadanos i els Peperos ja no hi són, hi haurà més seients lliures al parlament per repartir-se. I això, com diria l'amic Tardà (que és dels pocs d'Esquerra que encara em mereixen un respecte), algú ho havia de dir.

I quan ha baixat, i ja tens una certa edat, no torna a pujar mai més. Llavors l'únic consol que et queda és viure dels records, o d'allò que hagués pogut ser i que ja no serà mai.

socialisme real és l'únic que hi ha, els que avui en dia es diuen socialistes només és social-capitalisme, posar pedaços a les desigualtats del capitalisme.

però segueixen pensant el mateix sigui amb partit únic o no, voler el mateix per vies democràtiques no canvia gaire les coses.

per altres banda els que us heu apropiat del mor 'esquerra' només feu que crear empreses públiques, un socialisme de baixa intensitat, és com dir salut gratuïta, això no és el que prediqueu vosaltres prediqueu salut 'gratuïta' però que sigui d'una sa pública..

és a dir el mateix de sempre sa públiques que les paguin el de la economia real ja que vulgueu o no es en el sistema que vivim...

a mi el 'socialisme' no m'enganya.... quin són els objectius finals? i com penseu arribar-hi? a mi em sembla que sou com el catòlics de casa que sinó cremen bruixes és pq no poden no pq no vulguin, i pels 'socialistes' i la 'esquerra' sinó nacionalitzeu totes les fàbriques i camps és pq no podeu o pq sabeu que seria pitjor el remei que la malaltia.


si que n'hi ha un altre part del socialisme real, l'utòpic, cap més.

una comuna de hippies serveix per un grup reduït no per tot un país.

¿l’absència de llibertats? en un paradís on tots som iguals? ei que aquell s'ha construït unes sabates que són millors que les meves o que aquell altra sap tocar la trompeta i jo no o que aquell de més enllà dibuixa d'una manera prodigiosa, desigualtats ja que som desiguals.

¿l’opressió nacional? en una lluita de classes que no coneix fronteres sinó patró i treballador?

el millor que he sentit per definir socialisme i comunisme que per mi és el mateix, el socialisme es agafar els dits d'una mà i estirar els més petit pq tots siguin iguals, el comunisme és tallar-los tots amb una destral pq siguin iguals que el petit.


vostè ha militat a un partit que defensava el triangle republicà, la llibertat, la igualtat i la fraternitat i a volgut embotir-ho tot amb el socialisme que vostè diu la resta de la esquerra fins el punt que la igualtat és que tots cobréssim 15k al mes com vostè.

s'ha de predicar amb l'exemple sinó tot és fum.



http://ca.wikipedia.org/wiki/Llibertat
,_igualtat,_fraternitat

s'ha ajuntat amb gent que odia la 'llibertat' ja que pels seus objectius d' 'igualtat' és un obstacle, fins i tot contradictòria.

el pitjor que han tingut els 40 anys de franquisme és que ser 'socialista' o comunista està ben vist si haguessin guanyat la guerra els altres avui en dia la cosa seria molt diferent.

quan parleu del països bàltics, txequia, bloc de l'est i similars obvieu descaradament que contra la dictadura que lluitaven precisament era la de 'esquerres' la socialista, avui en dia vas en qualsevol d'aquests països i aixeques una bandera de la urss i et poden fotre una cara nova, el mateix efecte que si n'aixequessis una aquí del altre bàndol totalitari.

carod, si tu i la resta de la vostra generació ja no sou socialistes el millor és deixar la política o fundar un altre partit com els del PSUC no voler fer-nos creure que el socialisme pot evolucionar i és el que fan els socialistes. Té uns postulats clars, tots els medis de producció en mans de l'estat o dels obrers, sinó es compleixen ja no és socialisme.

Hi ha pobles que FAN Història i pobles ARROSSEGATS per la Història. Exemple dels primers són els Estats Units d'Amèrica, on els seus líders han tingut sempre molt clar com havía de ser la vida de la nació i quins valors havíen de regir-la. Exemple dels segons ha estat Rússia, tant la zarista com la soviètica, amb unes élits desvinculades del poble, que ha hagut de cercar en la revolta i la revolució les solucions -il.lusòries, val a dir- als problemes que aquelles no li resolíen.
Catalunya és ara mateix més aprop dels segons que dels primers; una societat immersa en una crisi nacional, identitària i econòmica sense precedents, amb uns dirigents que la gent perceb més interessats en el seu futut personal i de casta que en el del conjunt del país, i on els esforços per traure el país de l'atzucac no venen dels polítics sinó del poble.

Si CiU i ERC no troben la forma de coordinar-se en benefici del país i assumir el lideratge d'una lluita que ara mateix no té més protagonista que el sector més conscienciat del poble, les conseqüències poden arribar a ser nefastes per els uns i per l'altre.

En 7 anys arrossegant el govern amb els partits pro-espanyols del PSC i d'ICV, duent amb habilitat a construir a casa nostra estructures legals pròpies d'estat, i posant sobre el taulell les cartes que demostren obertament l'asfíxia al benestar del poble català que imposa la nostra dependència d'Espanya, ERC és la veritable força política que és conseqüent amb el seu programa, és fidel als seus ideals i actua amb notable èxit: ha fet que s'hagi multiplicat per 3 el nombre d' habitants de Catalunya que veuen en la independència el camí de la llibertat, la sobirania i el benestar del nostre poble. Què ¿notable?, un èxit ¡superlatiu! ERC és lleial i conseqüent amb Catalunya, perquè ho ha demostrat sacrificant-se treballant fins el final de la passada legislatura construint país, fent aprovar lleis com la del cinema o com la de les vegueries o com la dels referèndums desprès de la manifestació del 10-J, sabent que a les eleccions tindria una gran davallada. Aguantant acusacions gravíssimes de botiflerisme, (1) per part d'aprofitats i gent benpensant, els de l'independentisme exprés, i és clar, (2) per part dels catalanistes "de marca", dels que parlen des del púlpit per al poble anunciant la veritat imaginària essent alhora representants del poder establert: capital, rei i cúria, és a dir, Espanya, que els ha donat tot el suport econòmic i comunicacional. I, és clar, la trompada electoral d'ERC ha estat monumental, però el seu sacrifici actual té la seva recompensa en la notícia d'ahir: "Els independentistes s'han triplicat durant els anys del Govern Tripartit a Catalunya". ¡Una gran victòria del poble de Catalunya en el bon camí! Com he escrit en un altre comentari, gràcies Esquerra! El poble ha obert els ulls, i és clar, serà el poble qui es portarà a sí mateix l'alliberament! El possible talp polític actual caurà si el poble no no deixa que li tornen a posar la bena als ulls, cosa que ja ho està intentant fer el nostre Govern dels millors. Però crec que això no ho atura ningú, doncs fins i tot a les pròpies files dels conservadors ni el lideratge és únic ni el seguiment i fidelitat són "inquebrantables".

El divorci entre les paraules de Carod i la seva actuació política, lamentable, és absoluta. No té cap credibilitat.

No se si per ser de dretes o per espanyolista però els pactes de CiU amb forces independentistes són impossibles i mai els veurem (si no hi ha una ecatombe socio-econòmica o quelcom pitjor que li dóni la volta al sistema). Al meu poble es va viure un pacte de CiU amb ERC i als quatre dies de ser investit l'alcalde aquest s'en va manegar una per fer fora al regidor republicà i acabar manant en minoria amb suport del PP, cosa més "normal" que l'anterior. Molt es parla del pacte CiU-ERC en el seu moment, però jo crec que el que volen a la Feredació és cruspir-se a Esquerra i l'independentisme en general i fer-lo desaparèixer.
Abans veurem sociovergències i pactes de Majestics que una unió CiU i Independentistes. No us equivoqueu, l'independentisme és l'enmic de CiU, i sobretot de l'U del Duran.

Els règims comencen moltes vegades bé i al cap dels anys es podreixen i només treballen perquè els seus no perdin els privilegis aconseguits (possiblement el fill de Gadaffi sigui un), però Sr. Carod no anem tant lluny i tindria d'haver trecat el segon tripartit per pressionar a madrid i montilla i no es va fer per no perdre els centenarns de càrrecs inclós el seu. Si s'hagués fet, ara ERC i estaria al parlament amb bastants més diputats.

Oriol FM: O sigui que Carod hauria d'haver votat Mas perquè Montilla és "forani"? Aquesta és la raó de votar per un o un altre, el lloc on va néixer? Em sona a racisme tronat. En quina Catalunya vius? D'aquí 4 anys ja farem balanç dels 4 anys de Montilla i dels d'n Mas. De moment, ja sabem que el PSOE i el PP estan molts contents amb en Mas. No et diu res això? D'altra banda de veritat creus que CiU hagués estat "receptiva" a les egigèncias d'Esquerra? Pujol va preferir pactar amb PP abans que amb ERC quan en Carod li ho va oferir.

Molt ben escrit, Carod, però crec que si volem que tot això succeixi, es precipiti o s'esdevingui abans del que per maduresa tocaria, persones amb prestigi s'haurien d'implicar amb força. Molts creiem que ja és l'hora de l'independentisme català, i no sols per l'alliberament cultural del nostre poble, sinó també per manera de fer. Espanya camina per un sender diferent al nostre i ens vol empényer amb ells. No ens hem de deixar. Jo no sóc votant de cap partit, ni idealitzador de cap persona, simplement crec en la voluntat del meu poble i en les ganes de millorar i de fer justícia de la nostra societat. És urgent la proclamació de la independència ja, abans que sigui massa tard. Ho diu un valencià exiliat a Catalunya i que està orgullós de l'acollida que ha rebut.

Tot això, veient-ho ara està molt clar, però senyor Carod, vostè va tenir l'oportunitat de fer president el senyor Mas (que no és precisament sant de la meva devoció, però ho és força més que el senyor Montilla), i va preferir triar el forani. No hauríem estat independents, però segur que CiU haurien estat més receptius a les seves exigències del que ho ha estat el PSC. I el seu partit, Esquerra (ja ni republicana ni de Catalunya) van perpetuar l'agonia del tripartit durant quatre anys més. Potser sí, que el poble en va estar fart, i potser la concentració al carrer del passat estiu, en què hom clamava per l'estat propi, tenia també una gran part de crítica. Ara bé, per sort per a la classe política d'aquesta nació, la immensa majoria del poble català té memòria de peix, i no es recorda prou de les coses.