Tinc per costum prendre cafè en un bar en un municipi poligoner de la Catalunya Central. Hi vaig perquè els cambrers mai no es barallen, són nets i l'atenció és cordial, simpàtica fins i tot. El nom de l'establiment descriu a la perfecció l'ambient que hi podem trobar: "El Giraldillo".

Marca les distàncies una barra d'acer inoxidable impecable, brillant. Els plats dringuen amb un variat assortit de tapes de debò: seitons en vinagre, patates braves - incommensurables, sigui dit de passada-, txokos i uns callos que aixequen els morts. La cervesa és Cruzcampo i la serveixen a la gaditana: cos ferm, escuma densa i amb copa baixa tornassolada amb gotes de frescor. Canyes de divinitat gloriosa. Una bufanda de la "roja" decora un altar presidit per una Giralda pintada a l'ombra i diverses ensenyes "nacionales". La televisió, si no hi ha partit de futbol, emet "los 40 latinos" des de les sis del matí.

Els cambrers, vestits amb l'uniforme d'aquells que diumenge van a rentar el cotxe, posen la premsa de paper matinal a la cantonada de la barra, just a tocar de la màquina de tabac. L'endrecen contínuament. Posen els diaris grans a sota, arrenglerats, i a sobre hi apilen la premsa esportiva de mida més petita i de portada més cridanera. La majoria dels clients enraonen en castellà. Però si demanes un tallat amb llet natural, te'l fan amb llet natural i en català. Són del Madrid, del Sevilla, del Betis i algú que hi cau és del Barça.

A  les nou del matí d'un diumenge es pot viure "El Giraldillo" en tota la seva esplendor. Aquest diumenge passat, les taules eren plenes de gent que esmorzava entrepans carinyosos acompanyats d'unes olives l'origen de les quals és el secret més ben guardat de la casa. A peu dret, algun jubilat -de la gran fàbrica que el poble  tenia i que fa un any va tancar- comentava les obres aturades de l'Ajuntament mentre una senyora que prenia un cafè amb llet amb got explicava que al CAP la van fer esperar tres hores per una recepta.

Els clients s'afegien a la queixa. I un va deixar anar la paraula màgica: "Con los impuestos que pagamos somos los primos de España, ¡algo tendran que hacer!". "¡Hay que ver con lo que nos quitan y encima nos ven mal!", reblava un altre client guarnit amb un xandall mentre sortia del local per anar pipar un Ducados. "Pa arreglar esto hace falta que el Mas este tenga cojones y les pare los pies ¡Ya está bien hombre, pagar y namás pagar, que se busquen la vida tu!", arengava un paleta dedicat a "remiendos y otros menesteres".  La remor va continuar amb assentiments generals de la fidel clientela.

Potser al públic de "El Giraldillo" tant li fot que al País Valencià no es vegi TV3, el més segur és que no votés a la consulta celebrada al seu poble i potser mai no han llegit "El Zoo d'en Pitus". No ho sabem. Tampoc no sé si Mas tindrà "cojones" o no en tindrà, però el que sé és que el concert econòmic no és, ni de bon tros, un problema identitari.  “El Giraldillo” en dóna fe.