Actualitzat el 23/02/2011 a les 00:02h
Inclemències de l'oposició
El dolorós aterratge del PSC a les files de l’oposició ha trasbalsant el partit fins extrems alarmants. Fins i tot engranatges que havien funcionat amb la precisió d’un rellotge suís acaben grinyolant dolorosament com peces rovellades. Mai el PSC havia viscut un moment de feblesa tan gran com el que pateix ara. Mai un congrés socialista s’havia vist precedit per un festival de candidatures on qualsevol dirigent del partit es veu amb cor de postular-se a la primera secretaria com si es tractés d’una tómbola. Aquesta situació no es deu a un desbordant atac de democràcia interna sinó a un dramàtic buit de lideratge.
La profusió de candidats no amaga la falta real d’un rostre capaç d’encapçalar el partit. I aquest és el gran dubte: Qui pot liderar el PSC, amb tota la seva complexitat, a partir de la pròxima tardor?Aquell PSC que sempre havia comptat amb un planter de líders de pes avui busca sota les pedres algú amb cara i ulls i capacitat per dirigir-lo. Ja hi ha qui parla fins i tot d’una sortida de transició encapçalada per Joaquim Nadal mentre el partit intenta construir un relleu.
En aquest escenari, la patinada tàctica del primer secretari José Montilla a Barcelona ha resultat dramàtica. L’inèdit enfrontament que ha provocat entre la direcció nacional del partit i la cúpula dels socialistes barcelonins és sorprenent i sens dubte tindrà efectes en el pròxim congrés. En aquella cimera, el pols entre la federació del Baix Llobregat, que fins ara ha controlat còmodament el PSC, i la federació de Barcelona, alliberada de les tensions internes que durant anys l’ha mantingut neutralitzada, pot resultar molt dur. Aquest serà uns dels autèntics debats del congrés, més enllà del famós dilema segurament més estètic que real, entre l’aparell i els dividits catalanistes –per cert que val més deixar córrer el paper d’estrassa que ha jugat Montserrat Tura posant-se en les primàries al servei de l’aparell que tant havia criticat-. I tot plegat en el pitjor moment, a les portes de les municipals, les eleccions que històricament han sustentat els fonaments dels socialistes catalans.
La profusió de candidats no amaga la falta real d’un rostre capaç d’encapçalar el partit. I aquest és el gran dubte: Qui pot liderar el PSC, amb tota la seva complexitat, a partir de la pròxima tardor?Aquell PSC que sempre havia comptat amb un planter de líders de pes avui busca sota les pedres algú amb cara i ulls i capacitat per dirigir-lo. Ja hi ha qui parla fins i tot d’una sortida de transició encapçalada per Joaquim Nadal mentre el partit intenta construir un relleu.
En aquest escenari, la patinada tàctica del primer secretari José Montilla a Barcelona ha resultat dramàtica. L’inèdit enfrontament que ha provocat entre la direcció nacional del partit i la cúpula dels socialistes barcelonins és sorprenent i sens dubte tindrà efectes en el pròxim congrés. En aquella cimera, el pols entre la federació del Baix Llobregat, que fins ara ha controlat còmodament el PSC, i la federació de Barcelona, alliberada de les tensions internes que durant anys l’ha mantingut neutralitzada, pot resultar molt dur. Aquest serà uns dels autèntics debats del congrés, més enllà del famós dilema segurament més estètic que real, entre l’aparell i els dividits catalanistes –per cert que val més deixar córrer el paper d’estrassa que ha jugat Montserrat Tura posant-se en les primàries al servei de l’aparell que tant havia criticat-. I tot plegat en el pitjor moment, a les portes de les municipals, les eleccions que històricament han sustentat els fonaments dels socialistes catalans.
Navega per les etiquetes
PSCReferències a Internet
PSCCOMENTARIS
+0
-0
Arisdot, 25/02/2011 a les 17:34
Observo preocupat, que cada vegada que un partit perd la confiança dels votants, i les responsabilitats de govern, sembla avocat a un trauma de dimensions descomunals, com si l'haguessin desposseït d'un be que, de ple dret els pertanyia.
Aquesta actitud tan poc constructiva solament afavoreix les pretensions del nou partit que governa, ja que es troba amb una oposició afeblida per la pròpia auto-oposició amb que es flagel·la.
Tot plegat posa de manifest que, per una banda als partits solament els interessa assolir el poder, i que mentre estan a la oposició no es preocupen de donar alternatives o de fer propostes imaginatives al govern, solament el critiquen i el desbasten procurant recuperar les quotes de poder perdut.
Per altra banda fa palesa una realitat vergonyosa, tot govern posa el poder al servei del partit al qual pertany. De manera que el concepte de ciutadania, la idea del govern del poble i per al poble, és en realitat una fal·làcia absoluta, solament som importants un cop cada quatre anys perquè, això si, som lliures de triar la papereta que volem introduir a les urnes. A partir d'aquí el partit vencedor es preocupa d'ell i els seus, mentre els partits perdedors, un cop superat l'atac de banyes, es preocupen solament de retornar a aquesta situació de privilegi.
Aquesta actitud tan poc constructiva solament afavoreix les pretensions del nou partit que governa, ja que es troba amb una oposició afeblida per la pròpia auto-oposició amb que es flagel·la.
Tot plegat posa de manifest que, per una banda als partits solament els interessa assolir el poder, i que mentre estan a la oposició no es preocupen de donar alternatives o de fer propostes imaginatives al govern, solament el critiquen i el desbasten procurant recuperar les quotes de poder perdut.
Per altra banda fa palesa una realitat vergonyosa, tot govern posa el poder al servei del partit al qual pertany. De manera que el concepte de ciutadania, la idea del govern del poble i per al poble, és en realitat una fal·làcia absoluta, solament som importants un cop cada quatre anys perquè, això si, som lliures de triar la papereta que volem introduir a les urnes. A partir d'aquí el partit vencedor es preocupa d'ell i els seus, mentre els partits perdedors, un cop superat l'atac de banyes, es preocupen solament de retornar a aquesta situació de privilegi.
+1
-0
David Forner, 23/02/2011 a les 16:15
El no saber perdre i estar a l´oposició com un partit digne , fá que el PSC es mogui fent el ridicul al Parlament, sempre disparant contre el Govern i ignorant la seva recent responsabilitat del tripartit. La Sra Lasalas h´encertat molt bé en el seu comentari.
+1
-0
Anònim, 23/02/2011 a les 14:04
No és un problema de lideratge, és de discurs. Donat el fracàs el seu projecte polític (federalisme i convivència amb Espanya), la única sortida lògica del PSC és esdevenir un partit netament unionista/espanyolista.
Aquesta opció (fereralisme/convivència) ja no és al centre polític i per tant els hi restarà molt de poder. Passar de competir amb CiU a haver-ho de fer amb el PP o Ciudadanos és dur. A mitjà termini el PSC haurà desaparegut. Mascarell va saltar del vaixell a temps.
Aquesta opció (fereralisme/convivència) ja no és al centre polític i per tant els hi restarà molt de poder. Passar de competir amb CiU a haver-ho de fer amb el PP o Ciudadanos és dur. A mitjà termini el PSC haurà desaparegut. Mascarell va saltar del vaixell a temps.
+5
-1
Heribert Falcó, 23/02/2011 a les 11:28
El Montilla ha sigut un "viuet " de la politica catalana que el jaquet li ha anat molt gran. El classic sargent xusquero de la politica, quintacolumnista per excel.lencia. Així va el PSC..... com els crancs i perduts.Confiar la direcció a gent com el Montilla i el Zaragoza porta aquests resultats tant dolents.
+3
-1
Guillem de Varòic, 23/02/2011 a les 10:00
La articulista ens parla d'"Aquell PSC que sempre havia comptat amb un planter de líders de pes".
I si resultes que no, que aixó només fou un miratge impulsat per la propaganda que s'ha esmicolat quant s'han possat a l'aparador que és la Generalitat?.
No és el mateix estar camuflat en un ajuntament presidencialista i pràcticament sense oposició que ser al front d'un "govern" fet de perdedors de les eleccions que ha de donar comptesd a un Parlament a on hi ha una oposició potent i recolzada per una gran majoria de la societat.
Com deia aquell personatge televisiu anomenat Rafeques, "no es pot matar tot el que és gras", aquest ha sigut el seu gran error, el seu excés d'avaricia, que a més ha possat en evidencia la seua incapacitat com a gestors i la seua, sent indulgents, seua manca de rigor en l'administració dels cabdals pùblic.
I si resultes que no, que aixó només fou un miratge impulsat per la propaganda que s'ha esmicolat quant s'han possat a l'aparador que és la Generalitat?.
No és el mateix estar camuflat en un ajuntament presidencialista i pràcticament sense oposició que ser al front d'un "govern" fet de perdedors de les eleccions que ha de donar comptesd a un Parlament a on hi ha una oposició potent i recolzada per una gran majoria de la societat.
Com deia aquell personatge televisiu anomenat Rafeques, "no es pot matar tot el que és gras", aquest ha sigut el seu gran error, el seu excés d'avaricia, que a més ha possat en evidencia la seua incapacitat com a gestors i la seua, sent indulgents, seua manca de rigor en l'administració dels cabdals pùblic.
+4
-1
Anònim, 23/02/2011 a les 07:02
Del PSC hi viu molta i molta gent, que si no té carrecs veurà disminuida la seva font d'ingressos en més d'un 200%; les municipals son importantissimes per a molts socialistes, que si juguen el menjar; Santa Rita, al pati de la catedral està plena de roses roges
Autor
Marta Lasalas
Després de treballar més de vint anys a la secció de política del diari Avui, des de fa uns mesos he deixat la redacció. Des d’aleshores col·laboro a diferents mitjans com RAC-1, Catalunya Ràdio, COM-Ràdio, Televisió Espanyola,...
Altres articles d'aquest autor
Accés usuaris
- Som a Internet des del maig de 1996
- SCG Aquitània SL
- Empresa adherida a l'Internet Quality Agence
- Notícies publicades amb llicència
Amb la col·laboració de:
