Josep Guardiola ha fet cent partits de Lliga espanyola a la banqueta del FC Barcelona dels quals n’ha guanyat 79, n’ha empatat 14 i només n’ha perdut 7. L’última victòria l’ha sumada aquest diumenge a la nit contra l’Athletic Club. Ha vençut per 2 a 1 amb una mica més de patiment del que hagués hagut de sofrir si en el futbol comptessin d’altres virtuts i encerts i valors estètics i no només els gols.

Es miri com es miri, aquestes 79 victòries a la Lliga eren impensables fa dos anys i mig, quan va començar l’aventura. De fet, els números globals són encara més espectaculars si hi afegim la resta de competicions perquè si bé és cert que no ha guanyat tants partits en els tornejos per eliminatòries, el que de veritat compte és que només ha caigut eliminat dues vegades en les semifinals i que totes les finals que ha disputat les ha guanyades. Amb aquests números, és clar que en aquests dos anys i mig el més normal ha estat la victòria.

Diu Guardiola que el que ha fet el Barça és convertir en normal el que és excepcional. De raó no li’n falta: els resultats són excepcionals i tanta superioritat demostrada fins avui de normal no en té res, o no n’hauria de tenir. Si mirem la classificació de la Lliga, no és ni normal ni positiu que el tercer, quart, cinquè i sisè classificats, els que van a Europa, estiguin a disset, dinou, vint-i-set i vint-i-vuit punts, respectivament, dels blaugranes. Són diferències que haurien de ser considerades excepcionals però que vista la tendència que du el futbol són d’una normalitat rotunda.

Ara que, ben mirat, més que convertir en normal el que és excepcional el que acostuma a passar en el futbol i en el barcelonisme em penso que encara més és tot el contrari, considerar com a excepcionals circumstàncies que són normals. Això s’observa diàriament amb la capacitat que hi ha per a generar debats de tota mena i de gairebé tot el que passa o deixa de passar, sigui un empat a Gijón, que Pinto hagi de suplir inesperadament Valdés, que Messi s’estigui un parell de partits sense marcar o de si Piqué la balla massa. Les úniques intervencions que no generen debat són les dels àrbitres; provoquen polèmiques que no sabem acabar-nos, però de debat cap ni un: són tots molt dolents i s’equivoquen més que l’encerten.