Naturalment que em refereixo al catolicisme més ortodox que és el que predomina en la direcció d'aquest col·lectiu religiós que s'anomena descendent de la doctrina de Jesús. Si l'estructura humana ha estat capaç d'aguantar dos mil anys, i suposo que encara li queden uns quans, és gràcies a un immobilisme preventiu i el manteniment, a vegades a foc i a sang, d'estructures monolítiques que allunyen de qualsevol renovació un sistema que els ha anat tan bé aquests darrers dos mil anys.

De totes maneres, aquí i ara, la llibertat religiosa és absoluta, el fet de defensar una fe o una altra és totalment voluntari i protestar o queixar-se de coses no obligades ho considero una mica fora de context. Diuen que vivim en un estat aconfessional, per tant pots considerar-te sense cap mena d'embuts d'una banda, d'una altra i fins i tot de cap. No passa res. Ningú t'estigmatitzarà ni marcaran la porta de casa teva amb cap símbol identificatiu. El nazisme ja va passar. Malgrat tot, hi ha gent que, m'imagino farcits d'avorriment i sense saber amb qui ficar-se, troben a cada pas i a cada actuació dels membres de l'església catòlica un excusa per buscar els tres peus al gat i generalitzar alguns errors a tots els membres. Com a tot arreu hi ha el que, allunyant-se del més pur estil religiós, transforma la seva fe en actuacions fora de lloc i possiblement originin repressions internes que mai no sabrem. Opinions retrògrades, accions nefastes i involucrar-se com a jutges en temes allunyats a la seva funció, fan que se'ls consideri en general persones tancades en un món obsolet i molt distanciades de la realitat. Aquesta manera d'actuar és bastant habitual en la cúpula, ja que d'aquesta manera mantenen l'estructura desfasada d'una religió i, modestament, asseguren la seva poltrona decisòria posant, fins i tot, algun problema al pensament dels superiors jeràrquics.

Tanmateix hi ha molts religiosos, la majoria, que des del silenci de la seva petita parròquia, des d'un hospital o des de qualsevol país poc desenvolupat realitzen el seu apostolat acompanyant als qui ho necessiten, consolant als desesperats i ensenyant la doctrina a tots aquells que la vulguin aprendre i practicar-la. Aquesta gran quantitat de persones que es dediquen de per vida a la religiositat més profunda i gens criticable, passa desapercebuda ja que no fan soroll. El silenci i el recolliment els fan més propers als seus feligresos, als seus amics i a tothom qui vulgui trobar una engruna d'admirable altruisme tant i tant mancat de presència en els nostres temps. Si algun d'ells té la mala sort de pertànyer a una diòcesi on el bisbe – ja estem amb la jerarquia - es quelcom preconciliar, criticar al purpurat pot ser positiu de cara a la galeria, però de cara al palau episcopal serà el mateix que parlar amb un sord. El que no hem de fer mai és buscar el problema en l'executor, el rector o el manat des de instàncies episcopals a actuar d'una manera o d'una altra. N'hi ha que sí, però una minoria no significativa.

Particularment penso que, com a creient confés, mentre hi hagi una sola persona religiosa que mantingui l'esperança en la fe voluntària, en l'existència del que ens perdona i estimi als demés i ens ensenyi a estimar-los, la religió té un sentit més proper a Jesús que tota la parafernàlia vaticana. Clar que si ens ofenem per una catequista que ja no la volen o per les declaracions d'un membre significat de la Conferència Episcopal, és que no em entès, encara, que és la religió dels nostres pares i avis. Una solució seria crucificar-los, tradició molt entroncada en els cristians, però els que vindrien al darrera, que ja estan empenyen, encara les dirien més grosses. No val la pena, creieu-me.